Prosseguint amb la rondalla “Don Joan de la Panarra”, recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, el rei comenta a Don Joan de la Panarra que hi ha molts lladres i que, quan superarà la prova, es podrà casar amb la filla.

Llavors, al del Finestrat, quan estava a punt de trobar el camí del seu poble, se li va ocórrer emprendre cap al temut país muntanyós on actuaven els malfactors. I ho fa amb les butxaques ben plenes de pedretes (pp. 176-177).

Tot seguit, copsem l’educació matriarcal: “Esmunyint-se entre els arbusts i amagant-se per darrere les roques, va anar observant els costums i, encara, algunes voltes, oint les conversacions dels de la quadrilla i, de consegüent, coneixent genis dels que la componien” (p. 177).

Un poc després, veiem que Don Joan se’n va a “una cova que estava entre unes roques, damunt d’un pradet rodejat d’arbres i en què riallera font naixia” (p. 177). Per tant, podríem dir que l’home recorre a la dona i que ella l’acull i, a més, en un espai on hi ha esperança (una font que naix i, més encara, riallera, amb bona aigua). La font, l’aigua i el naixement enllacen amb la figura femenina i, en aquest cas, de la mare.

Quan entra en la cova (en l’úter), troba els vint-i-cinc lladres de què li havien parlat i, com que veu que es podrien bufar i, després, tots ells acaben a males, ell els talla el cap, els lliga pels cabells, “els carregà en els cavalls que li paregueren millors i mamprengué el retorn a la Cort” (p. 179). Mentres que ell entrava triomfant i rebut amb vítols, el rei és reportat i, àdhuc, “en algunes esglésies, en la missa major, s’havia donat gràcies a Déu i a la Senyora Santa Maria, per l’esforç que, a aquell cavaller, li havien donat amb el que lliurà la Nació d’aquelles calamitats” (p. 179). Com que molts ciutadans s’estimaven Don Joan de la Panarra i consideraven que havia de ser recompensat, això aplega al monarca, qui envia ambaixadors en busca del de Finestrat i “s’aparellà a eixir a rebre’l acompanyat de tota la Cort i desplegant el més faust possible (…), amb sos cortesans, tots cavallers, amb briosos cavalls, isqueren a rebre’l a les portes de la ciutat” (pp. 180-181). I el poble continuava aprovant l’home de Finestrat.

Més avant, des de la Cort, es proposen fer que Don Joan de la Panarra se n’haja d’anar al seu poble i, com a estratègies, “el feien assistir a totes les reunions de la Cort, tant quan eren recepcions oficials que íntimes (…), especialment, amb presència de la princesa” (p. 182). Resulta interessant i, igualment, un tret matriarcalista, que siga la dona qui marque com respondran els altres: si ella hi és, el rei i els altres nobles hi assistiran. 

Passa que “el rei, assessorat de sos consellers, vist ja lo curt que era, intel·lectualment, Panarra” (p. 183), es proposa desenganyar-lo i, així, llevar-se la llepassa de damunt. Això explica que, un dia, després de dinar, el monarca faça un discurs fastuós i anuncie que es celebraran les noces “de la princesa amb l’esforçat i valent cavaller Don Joan de la Panarra, fill de Finestrat, la mà de la qual, per tres vegades, la té guanyada” (p. 183). En acabar, el cavaller donà les gràcies al rei i li besà les mans.

Durant la celebració del casament de la princesa (p. 184), “anà a la cambra, a on estava preparat un altar, al peu del qual, (…) estava la princesa, acompanyada de son pare, sostinguda per dos dames i rodejada de moltes més, de diversos cavallers i d’un rector” (p. 184). Aquestes paraules, altra vegada, plasmen la cultura matriarcalista: la festa no es centra en la part del cavaller, sinó en la de la dona.

La filla del rei, eixerida, ja casada amb Don Joan de la Panarra, està junt amb ell. I ell, com que li fa qüestions i la princesa calla, se’n va al monarca i li diu “jo vinc a dir-vos que, a mon poble, me’n torne, deixant-vos a vostra princesa i a la vostra Cort, barata mil lliures, que és lo que allà em farà falta per a viure tranquil i menjar sense treballar” (p. 185).

El rei, content del desenllaç i dels propòsits de Panarra, “donant-li les mil lliures demanades i molts més coses, el va acomiadar” (p. 185).

Finalment, podem llegir que “Sortós passava Don Joan la vida en Finestrat, prenent, en hivern, el sol, i la fresca, en l’estiu, gaudint de la renda de les mil lliures i repetint a cada punt: ‘Cada ovella, amb sa parella; i la Cort, per al que haja nascut en ella’” (p. 185).

Per tant, així com, en la rondalla del vestit de l’emperador, el poble (arran d’unes paraules dites per un xiquet) posa en ridícul el rei i la seua prepotència, ací és el monarca, els cavallers i la princesa, qui es desfan de la vanitat de Joan de la Panarra. Un missatge que, en el primer quart del segle XXI, empiulava amb molts polítics valencians, catalans i de les Illes Balears que feien ostentació i que, uns dies després, en les eleccions (municipals o , àdhuc, autonòmiques) feien pala (com ara, en les del 2023).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.