Un altre relat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i que copsa el matriarcalisme, és “El fill de l’ós”, arreplegat en 1902. En línia amb aquesta rondalla, n’hem trobat, de semblants. En qualsevol cas, direm que una noia que se n’havia anat a arreplegar llenya és raptada per un os, qui se l’emporta a una cova. Afegirem que l’os, vinculat amb l’hivern i, igualment amb la fecundació, podríem escriure que ho fa amb lo matriarcal (molt més reflectit en les estacions de menys llum).

En acabant, uns caçadors passen prop d’una cova, ouen els plors d’una noia i l’arrepleguen. Com que ella havia sigut mare, ha parit un fill mig home, mig os, el qual compta amb la força de l’animal esmentat.

Més avant, aconsegueix que dos hòmens seguesquen el seu projecte (Rencapins i Planamuntanyes) i, en un passatge posterior a quan ell baixa a un pou, li apareix una velleta: “Toca que toca la campaneta, va arribar al capdavall. Troba una taula gran i, a darrera, una vella que tot el seu cap eren boques amb queixals” (p. 84). Per tant, el jove baixa a la part més interior i ho fa en un pou (símbol relacionat, popularment, entre altres coses, amb el saber, per allò de “Ser un pou de saviesa”) i que ací va unit a la dona, ja anciana. Aquestes línies ens podrien dur a unes paraules que em digué ma mare, per telèfon, el 30 de setembre del 2023, sobre el paper de lo maternal, quan u, psicològicament, està en un pou: “Ací, [entre els valencianoparlants], tota la vida, quan un home (o una dona) ha tingut un problema, no diu ‘¡Ai, pare!’; diu ‘¡Ai, mare!’. Per alguna raó serà”. Llavors, li comentí que la mare ha tingut el fill dins, és qui l’ha dut al món i és qui més l’ha educat i, per això, jo ho considerava més fàcil que ho diguessen (bé una dona, bé un home, ja vells i tot).

Aquest jove li demana i l’anciana no li respon fins que no li insisteix, fet que ens podria portar a l’expressió “Guanyar-se les garrofes”, és a dir, que la vida (reflectida per la vella) no ho dona tot regalat: també cal ficar-ne de la nostra part, àdhuc, si volem assolir un objectiu. Ell li pega garrotades (que simbolitzen la seua força) i, llavors, la dona li respon: “-Obre l’armari i hi trobaràs formatge. Quan surti, n’hi tires un bocí” (p. 85), primerament, a l’os (la fecunditat en hivern); després, a un tigre (la ferocitat en les emocions), i, al capdavall, a un lleó (rei de la terra i que porta corona, un símbol femení, per la forma circular). Als tres animals, els dona el mateix formatge… i cada u es converteix en una noia diferent a l’anterior. En fer-ho amb el lleó, “es van reconèixer les tres noies, que eren tres germanes encantades. La darrera li va dir: -Mira, ara sortirà la serpent, que és el dimoni. Per aturar-lo, li has de tirar pa; però, si després no el mates, ell ens matarà a tots quatre. La vella sap com ho has de fer per matar-lo.

Ell se’n va a la vella” (p. 85). Com podem veure, no solament la dona és qui salva l’home, qui li proporciona saber i estratègies per a passar a lo següent, sinó coneixements i vivències que li serviran en el dia rere dia (el passatge amb cada u dels animals) i en la vida, com ho plasma que les jóvens (qui ja coneixen l’anciana i que, com ella, fan el paper de mare del xic) li recomanen que confie en la dona, perquè ella el portarà per bon camí.

Adduirem que el formatge es fa de llet i que, majoritàriament, sol ser de llet de vaca (animal que empiula amb la mare, amb la maternitat…); a més, és redó (forma vinculada amb lo matriarcal com també amb la idea d’equip). Igualment, cada animal ha tornat lo que havia robat i, així, lo femení ha guanyat vida (les tres xiques).

Quant a la serpent (que ací representa el dimoni), enllaça amb la dona i el xicot segueix els dictats de la velleta: “-En aquest armari, hi ha un gavell de sabres: tria el més rovellat de tots, que és el de més poder” (p. 85). I així ho fa ell. El detall de lo rovellat (és a dir, fosc, a diferència de lo lluent) va en línia amb lo matriarcalista, amb lo femení.

El final d’aquesta rondalla sí que és positiu i, com que els companys del jove míg home, mig os li havien donat suport i hi havia hagut bona avinença entre tots, “Llavors, se’n va al forat del pou, i crida…, crida… Al capdavall, li responen i ell diu que baixin la corda. La baixen i ell hi ferma la primera noia, i cap amunt!” (p. 85). I, en acabant, amb les altres xiques. I, “En ser a dalt, cadascú es va triar una noia i es van casar” (p. 85). Per consegüent, el narrador no comenta que el cap de colla triàs primer, ni que ho fes de la millor, ni que el repartiment fos ponderat (per exemple, per mèrits), ni per edat. Això ens fa pensar en una cultura on es treballa més en equip i que el resultat és més important que el protagonisme, o, per exemple, que el culte a la persona o al líder. Això sí, amb un cap de colla molt obert, amb bona empatia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.