Una altra rondalla que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “El boïgaire”. Primerament, direm que “boïgaire” té a veure amb “boïc” (en el DCVB, “Feix de llenya i brossa cobert de terra, al qual peguen foc i el deixen cremar sense flama per escampar després la terra i cendres com a femada”). Per tant, 1) la llenya té relació amb la fusta, i la fusta amb la mare, 2) la flama de la vida és la dona, 3) la terra està vinculada amb lo matriarcalista, 4) les cendres són de color fosc i 5) la femada fa possible que la terra estiga fèrtil.
En un passatge de la narració, Jesucrist diu al boïgaire “et deixo escollir entre treballar al sol o amb claror de lluna.
El boïgaire diu que va escollir treballar amb lluna” (pp. 563-564). Afegirem que, en aquestes línies, posa “amb claror de lluna”, detall que enllaça amb les narracions en què la part fosca i femenina i la claror van unides, així com la lluna fa llum de nit, moment del dia en què més predomina l’obscuritat. Com a anècdota, diré que, en llegir aquesta rondalla per primera vegada, el 26 de febrer del 2023, diguí “La lluna” abans de passar a la plana següent i de trobar la resposta de l’home.
Un altre relat, en la mateixa obra, i que compta amb detalls matriarcalistes, és “La processó de les falcies”, uns ocells que apleguen ben avançat el mes d’abril i que, “segons conta la llegenda, desitjaven niar a la torre del vell castell, la qual estava, llavors, mig enrunada (era la rodona) i oferia unes esquerdes i uns forats ideals per a fer-hi el niu” (p. 567). Per consegüent, en un espai com és la torre (el qual podria recordar-nos el campanar, lloc que, eròticament, simbolitza el penis) i que és alt, tenen intenció de niuar. A més, aquesta torre és redona (forma que va en línia amb lo matriarcal) i és la part que perviu del castell. I, com que les falcies no viuen en la terra d’on han partit, “van anar a trobar els prohoms de la població, per tal de demanar-los permís per establir-se a la torre” (p. 567) i els representants polítics acorden l’aprovació, “però, amb la condició que se n’anessin a primers d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que, aleshores, es feia el dia 15.
Diu que les falcies van complir (…) i els veïns d’Ardèvol sempre han restat ben agraïts i, per aquest motiu, per mostrar la seva simpatia vers aquests ocells, cada any era tradicional sortir a rebre’ls en processó el dia de Sant Jordi” (p. 567). Adduirem que, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los Vascos”, de M. Carmen Basterretxea, les aus estan vinculades amb la Gran Mare (en la cultura basca, amb la deïtat Mari): “En les representacions personificades, Mari apareix com a figura femenina, dona de cabells llargs, anciana; o com a figura zoomòrfica, au o serp, entre altres formes” (p. 56).
Per tant, les dones són ben rebudes en terres catalanoparlants, apleguen a acords, se’ls facilita l’accés a llocs on puguen desenvolupar fàcilment i còmoda la maternitat. Ara bé, en aquesta llegenda, els forats de la torre… fan el paper de cova i no és una niuada de pardal, sinó de falsia, i, per això, no està en nexe amb la picadeta de pardal que figura en algunes cançons eròtiques (en què es comenta la introducció del penis durant les relacions sexuals), sinó amb la de fer possible la descendència, la vida del futur.
Finalment, com que les falcies han complit amb la paraula, el poble els està molt agraït i, cada any, els habitants ixen a rebre-les… en una processó, detall que indica que les dones estan ben considerades.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
