Una altra narració que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què captem el matriarcalisme, és “Una mina d’or”. Així, “En altre temps, un pastor que guardava el seu ramat a la muntanya, es topà, sense saber com, amb un forat que donava accés a una profunda cova” (p. 547). Per tant, a diferència del pastor que actua com si la vida fos un joc i improvisació (com aquells passatges en què toca el flabiol, mentres que les ovelles fan la seua tasca), la cova arrela en la terra, té un “pou” pregó, així com un arbre ho faria mitjançant les arrels.

A més, la rondalla addueix que “El bon pastor va pensar ràpidament que aquella era la boca de la cova on hi havia guardat un preuat tresor amb moneda d’or, segons deia la veu popular de tota la contrada d’Alòs” (p. 547). Cal dir que aquest passatge empiula amb els d’altres rondalles en què un pastor (o un militar),.. fan les seues interpretacions (sovint, idíl·liques o plenes de fantasia). I tot, en un moment que pot aprofitar l’ocasió (en nexe amb la Mare).

Nogensmenys, “Sense saber si decidir-se a entrar o seguir el ramat, per tal que no se li extraviés, va decidir la segona opció” (p. 547). Per consegüent, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, hi ha una relació amb la terra 1) com a mare, 2) com una dona a qui no abandonen els fills de la terra i que predomina l’enllaç amb els altres, amb la terra, etc.. , 3) la dona (i, alhora, matriarcal), en lloc de ser-ne el cap de tot un grup (malgrat que no es menyspree l’autoritat, que és matriarcalista i, quasi sempre, femenina, com es plasma en moltíssimes narracions i en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de  1920), ho fa però, per exemple, amb esperit comunitari, tocant els peus en terra i molt acollidora. 

Per eixe motiu, quan el pastor torna a la cova, “no va trobar ni cova, ni socs” (p. 547). En línia amb aquest relat, comentarem que, en el 2022, la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi (un sant de línia patriarcal) a una pastora nascuda en 1927, Marina Vilalta Fajula, a qui hom va qualificar com “Convertida en símbol d’una Catalunya arrelada a la terra”, una mentira com una catedral. Així, com sona: una mentira. Vejam: 1) la figura (en rondalles, en narracions, en cançons i, per descomptat, en la vida diària i real) que està en nexe amb la terra i que la toca amb els peus i que la té com a mare,… és el llaurador, el pagès, l’hortolà, 2) el llaurador no abandona la terra, ni els seus cultius i 3) el pagès, sovint, fa les tasques en grup i no de manera solitària, ni, òbviament, lluny de la terra (com ara, la gran majoria dels dies de la setmana). El punt tercer l’he vist entre familiars, per exemple, un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui, des dels dotze anys, fins a quan tenia uns setanta-cinc anys, estigué constantment en el camp i que s’ajustava a la dita “El pagès sempre ha d’estar prop dels que fa treballar”. En eixe sentit, la pastora catalana, en una entrevista feta per Andreu Barnils, comentava que la cosa més bonica que havia viscut… “Poder caminar. I guaitar el bestiar, la millor del món”: en altres paraules, el nomadisme i fer de cap d’un grup (el qual podria ampliar-se a un col·lectiu de persones). No obstant això, mai, mai, mai, diu la terra. Mai.

Per consegüent, podem dir que la cova sí que enllaça amb el matriarcalisme i que, a banda, ho fa com la mare als seus fills i a persones de totes les edats. Afegiré que preferesc la figura del llaurador i lo que representa com també què simbolitza la cova.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.