Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “La tradició de Sant Gil”. Primerament, parla de la relació entre uns pastors del Pirineu, de Sant Gil com a primer veí de Torà i, tot seguit, addueix que “hi bastiren un pedró-oratori i el sant roman allí” (p. 422). Per tant, veiem que, així com en moltes rondalles, la dona està associada a una roca i forta i, per exemple, a un santuari, ací es tracta d’un sant en nexe amb un lloc fort i que fa d’oratori. Ens trobem, possiblement, davant un cas de substitució d’un punt de culte o de reunió pagans, el qual es cristianitzaria.
Nogensmenys, a continuació, captem que perviu el matriarcalisme, com ara, en la política que feien els habitants de l’indret: “La rústica i solitària capelleta, ben aviat, guanyà el cor dels veïns i aixequen cases al seu voltant, que faciliten el conreu de les terres del pla. Els primers veïns de Torà edificaren una altra capella dedicada a sant Gil, de la qual en seria el patró” (p. 422). Per consegüent, 1) era un lloc senzill i no precisament fastuós de culte, 2) els habitants hi tenien interés i s’apleguen pròxims a la capelleta, 3) això facilita les bones collites i 4) serà, posteriorment, quan un segon oratori passarà a ser, per dir-ho així, un monument més bé cristià, malgrat la pervivència pagana en el redòs. Cal dir que la capelleta, en el llenguatge eròtic i sexual, està vinculada amb la dona (amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), motiu pel qual podem veure que la dona és estimada i, per això, hi ha proximitat entre ambdues bandes.
A més, aquest relat reflecteix el comunalisme: la decisió de forjar un oratori no ha sorgit d’una autoritat nobiliària, ni eclesial, ni particular, sinó dels veïns i, així, es tracta d’un exemple més en què els habitants de la zona tenien competències, fins i tot, per a temes com aquest, poc difosos en la instrucció d’adolescents i en la universitària, almenys, en el primer quart del segle XXI.
Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què captem detalls matriarcalistes, és “La Roca Cavallera”. Comença dient que, ran del camí ral de Torà a Biosca, “es troba certa roca de formació singular, que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera” (p. 423). La roca (símbol en nexe amb la dona i que toca terra) és tractada de cavallera.
A continuació, podem llegir “La llegenda ens diu que un desconegut cavaller (…) amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.
El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata, amb joies valuoses” (p. 423), és a dir, que l’home deposità la seua confiança en la dona (la roca) i ho feu per mitjà d’una pell… femenina i amb monedes de color lluent i de color fosc (tret que empiularia amb lo matriarcal). Afegirem que, com s’indica en el llibre “El matriarcalismo vasco”, el bou, a més de ser un animal, almenys, originàriament, femení, “és res propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat” (p. 89) i que, en eixa fecundació i en eixe servici, “està l’atribut masculí del bou, (…) del fill-amant fàl·lic” (p. 89).
“Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc a força, per cercar el cobdiciat tresor.
Però la pell de bou, plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que algun sortós algun dia l’ensopegui” (p. 423). La terra, la fecundació i, per tant, lo matriarcal, continua ben preuat i estimat pel Poble i, igualment, amb força.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
