Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.
Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí.
Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.
Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.
En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.
Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).
A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).
Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).
Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
