Una altra narració en què es capta el matriarcalisme és “Quan Agramunt era Acrimons”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Cap a l’any 714, quan Agramunt es deia Acrimons i els sarraïns tenien assetjada la vila, el senyor Pau (qui feia de cap d’Acrimons) era una “persona estimada per tots els seus vassalls” (p. 104). La seua dona feia poc que havia mort i “Havia infantat una nena més bonica que un sol” (p. 104), Petronella. Aleshores, el senyor Pau va decidir “salvar (…) un seguit de persones de la població, sobretot, dones i infants; per descomptat, que la seva filla Petronella també entrava en els seus plans de salvació” (p. 105).

Per consegüent, es posa de part de la dona i dels que podrien garantir la pervivència: els xiquets. I, a banda, ho fa de nit (un altre tret vinculat amb el matriarcalisme): “Aquella mateixa nit, (…) la comitiva de dones i infants, acompanyats per uns quants guerrers molt valerosos” (p. 105) feren via.

En acabant, els sarraïns passen la majoria dels d’Acrimons a tall d’espasa, però veuen la petita Petronella i, “abans de fer-li res, preferiren comunicar-ho al cabdill que tenien, el rei de Tremecen.

El rei, en veure-la, decidí quedar-se-la en adopció, per la seva gran boniquesa i dolç somriure” (p. 105), i, “agafant dos servidors fidels, els encomanà el rescat de la nena en alta mar i que (…) la duguessin a la seva residència d’Àfrica” (p. 105). I així ho fan. Per tant, copsem que la dona està ben considerada i ben tractada. 

Més avant, veiem que Petronella (qui adoptà el nom Delfina), que vivia entre els africans, fa via cap a terres catalanes i “es creuà, en el seu camí, un (…) jove cristià” (p. 106) i, com que venceren els cristians, porten la noia a territori cristià i la jove es torna cristiana per a poder-se casar amb el noi (p. 106).

A més, “la van portar al castell (…) perquè rebés la preparació adient” (p. 106) i una dona, Anna de Granyena, veu que “la noia procedia d’una noble família del país” (p. 106) i el cavaller tria casar-se amb ella.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El castell d’Aristot”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, en què es reflecteix el paper de la dona com a subministradora. Així, podem llegir que, durant la guerra de Successió, hi havia un túnel “que anava des de l’interior del castell fins als afores” (p. 108).

Un altre relat amb trets en línia amb lo matriarcal, en el mateix llibre, és “El senyor de la torre Cadell”, semblant a altres narracions. Una dona, després de tenir nou fills, “manà a un servent que anés a llençar-los al riu. Aquest (…), tot posant els nou infants dintre d’una cistella, (…) els portà a casa seva mentre encarregava a la seva esposa que els pugés el millor possible, talment fossin fills seus” (p. 110). I, així, no sols salven el futur, sinó que la dona serà qui educarà els fills.

En un passatge posterior, llegim que un dia que el senyor de la Torre havia eixit a passejar, “es topà amb els nois, els quals ja rondaven els dotze anys (…), tots iguals i eixerits, i s’hi acostà a parlar amb ells” (p. 110). 

Un poc després, la muller del servent, molt oberta i sincera, comenta al senyor que ella i el seu marit els havien criat. Llavors, el noble, com que copsa que la dona li parla amb el cor en la mà, aplega a un acord amb ella i, en acabant, porta els fills a casa i tot ells estan en la taula (p. 110).

En la narració següent, “El Quer Foradat”, també es reflecteix el matriarcalisme, com ara, quan veiem que “l’alcaid de la fortalesa va mostrar, des del cim de la muralla, unes truites fresques (…), les quals provenien de la cisterna del castell” (p. 111), i, per tant, copsem la dona com a subministradora, en aquest cas, per mitjà de la cisterna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.