Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La monja”. Així, un pare tenia tres filles i, quan li esdevingué una desgràcia molt gran, “va prometre a Déu Nostre Senyor que, si en sortia, li consagraria una de les seves filles” (p. 212). Comencem, per tant, amb el tema matriarcal de la importància de la paraula, en aquest cas, en línia amb la frase “Ser home de paraula”. Ho diu a la filla gran, a la segona i a la més petita.

Les dues primeres entren en el convent però comenten a l’abadessa que no estaven contentes amb un plat amb una anou (a la gran) i amb una ametla (a la segona) i l’abadessa els diu “Doncs, torni-se’n a casa seva” (p. 212). En canvi, en relació amb la tercera, quan, a l’hora de dinar, “posen al plat de cada monja una avellana”, (p. 212), la cap del convent demana “Germanes, bones germanes, ¿estan contentes de lo que Déu i la Verge ens dóna?

Totes digueren que sí, fins la noia.

-Doncs, quedi’s a casa.

Ho havien fet per provar-la, així és que, llavors, serviren un dinar amb bona vianda” (pp. 212-213). Per tant, no sols copsem el tema de la gratitud, sinó signes matriarcalistes: el fruit sec junt amb el menjar (el color d’aquests fruits, marró, podríem vincular-lo amb la terra com també amb la primavera d’hivern i, així, a l’etapa de maduresa, que no de vellesa). Per una banda, el fruit implica que no tot és del mateix color, l’obertura als altres, a lo que és diferent. En segon lloc, ser agraïts amb lo que se’ls regala, amb lo que es considera un regal de la terra (la Mare Terra, ací, transformada en la Verge) i de Déu. En tercer lloc, veiem dos figures bíbliques: Déu (el pare) i Nostra Senyora (la mare). Ara bé: la rondalla es desenvolupa en un convent de monges. En quart lloc, hi ha un altre missatge: ser agraïts en la terra que ens acull, no renegar-ne i, si a u, no li agrada, com es sol dir, popularment, “Bon vent i barca nova”. I si, per contra, és receptiu, acollir-lo amb els braços oberts, que és lo que fa l’abadessa amb la germana petita. 

Quant a l’avellana, adduirem que, en l’entrada “Avellano”, del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, podem llegir que “L’avellana apareix, sovint, en els ritus de casament”, en aquest cas, en abraçar la noia la línia del convent.

A l’endemà, “per més provar-la, li digueren que, com era costum que cada monja fes la cuina una setmana, mes que, com el convent era tan pobre i, encara lo poc que tenien, que una partida de lladres, que allí prop hi havia, els ho robava, la monja havia d’enginyar-se, puix que no li podien donar diners ni vianda” (p. 213). Entrem, per consegüent, en un missatge cap a l’oïdor: ¿què faries si fosses el cap d’un grup, d’una casa, d’un convent, etc., i calgués assegurar el futur i protegir la comunitat, el col·lectiu, el conjunt? Lideratge, diríem ara, i, igualment, enginy, destresa i sensibilitat. 

La noia, de nit (un tret significatiu i matriarcalista), pren les claus del convent, se’n va cap a on són els lladres, els agafa molts capons, moltes gallines i vianda robada i… “en pren tant com va poder-ne i se’n torna dintre del convent” (p. 213).

Les monges, arran del bon resultat de la xica, “li encomanaren una setmana més la cuina” (p. 213) i la jove, de nou, dues vegades més, roba menjar als hòmens (fins i tot, encara que n’hi havia u que feia de guàrdia, però que s’era adormit).

Un poc després, el capità dels lladres tria vetlar ell, però, una vegada més, la noia va prendre tot lo que pogué…

No obstant això, en el passatge següent, els dotze lladres tiren junta, agafen la noia i apleguen a un acord amb ella, qui els diu, sobre les monges:

“-Doncs, nosaltres, en el convent, també en som dotze. No em mateu i jo us prometo venir totes dotze amb vosaltres.

Els lladres hi convingueren i la deixaren anar, però amenaçant-la de que, si no complia sa paraula, els pagaria” (p. 214).

Per consegüent, apareix el tema de la paraula donada i, a continuació, la dona, qui pren el paper de líder que convenç els altres, quan fou l’hora de dinar, comenta a les monges:

“-Ja veuen, germanes, com cada dia els he donat bona vianda per a taula. Mes ara és precís que m’ho paguin amb un favor, i és que vinguin amb mi, a on jo voldré guiar-les.

Les monges, com que hi tenien tota la confiança, hi consentiren” (p. 214). Aquestes línies concorden amb molts relats en què els habitants d’un regne responen d’acord amb l’actitud del rei (o de la reina), segons qui en siga el cap d’estat. I, com que la noia ha tractat bé la comunitat, ha reflectit el seu interés pel conjunt i ha sigut fidel a la paraula, compta amb el suport de la resta, àdhuc, de l’abadessa.

La jove s’ho organitza de manera que facilita que totes les monges, en lloc de ser agafades pels dotze lladres, puguen eixir-ne per una porta distinta cada una i, “quan tornaven els lladres, no en van trobar ni una” (p. 214).

Però, malgrat que el capità dels lladres es vista de pelegrí i tracte de donar vi i de fer que s’adormen les monges, la noia el coneix, simula que dorm i, al capdavall, “l’agafa i el tira a daltabaix” (p. 215) per una finestra.

Igualment, els lladres demanen ajuda a un metge (qui, en realitat, era la noia, que se n’havia vestit). Ella els ordena que, encara que cridàs el capità, no fessen res. I, ja en el llit, pega bastonades a l’home i, com que el caporal dels lladres mor i els altres malefactors fugen de la comarca, “les monges n’estigueren tan contentes i la noia era tan virtuosa, que la feren abadessa amb gran contentament de tothom” (p. 215), àdhuc, de son pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.