Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.