Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “El raïm”. Un llenyataire, en ple hivern, es troba en el bosc, s’hi perd com també un pastor. Fins ací, podem copsar dos elements: la fusta (vinculada amb lo matriarcal, en aquest cas, amb el llenyataire) i el nomadisme (plasmat en el pastor).

Un poc després, llegim que el pastor “li demanàs si, per caritat, voldria acollir-lo a la seva barraca. El llenyataire, encara que ja quasi les provisions acabava, el convidà amb tot gust a que entrés i li donà tot lo que tenia, cosa la qual li agraí tant el caçador, sobretot, pel bon afecte amb què ho feia, que li digué que, en agraïment, li donaria una notícia que el faria feliç per sempre” (p. 172). Com veiem, la figura del llenyataire s’acosta molt a la dels Pobles matriarcals, els qual són acollidors i, a més, captem que el pastor (una figura nòmada en relació amb lo patriarcal) li parla de felicitat per sempre, un fet que podem interpretar com una mena de culte a la fama.

Tot seguit, el pastor li addueix la nova: “la reina havia dit que, qui li portés un raïm, fresc i bonic, com eixint de la vinya, es casaria amb ella, fos qui fos (…). El llenyataire tenia per cosa impossible el trobar-ne, mes el caçador el dugué a una balma tota tapada de fullam i brossa i li ensenyà uns raïms gemmats i frescos com mai n’hagués vistos i els hi va donar perquè els dugués a la reina” (p. 172). Per tant, captem que el llenyataire toca els peus en terra, que el caçador el porta a una cova (la balma) i que hi troba raïm molt bo. Cal dir que el raïm té a veure amb l’úter i, com la cova, amb la dona.        

Llavors, el llenyataire, com que estima la terra (i, de pas, la dona), “se n’anà al palau i donà a la reina el raïm tan fresc i tan bo com si fos al setembre, de lo qual fou eixa tan contenta que no pogué sinó complir la sua paraula, i es casà amb el llenyataire” (p. 172). Així, entre altres coses, es plasma la importància que té, en la cultura matriarcal, ser fidel a la paraula (ací, reflectit en la reina, com a cap d’estat). Igualment, veiem que la reina aprova casar-se amb u de la mateixa corda: ella, aprova la sexualitat (que li atorguen un raïm, ja que el rep) i que el llenyataire es puga maridar amb la monarca, encara que no ell no pertanya a la noblesa.

Això explica que, tot seguit, es pose que “Els dos visqueren molt feliços i tingueren dos fills” (p. 173).

Un dia “es presentà al palau un pobre tot mal vestit i ple de mal, demanant amb molta insistència al rei. Els criats no volien deixar-lo entrar en cap manera, mes el rei ho va sentir i manà que el deixessen entrar i, així que el va veure, conegué que era el caçador (…) a qui devia la fortuna” (p. 173). En aquest passatge captem que, així com la reina s’ha obert a persones que no són de la noblesa, el rei ho fa a qualsevol habitant del regne, indistintament del físic o de la situació econòmica. Per això, “El rei, de seguida, manà que li aparellessin una bona cambra” (p. 173). Passa que el pobre tenia la lepra i, primerament, fou necessari que el rei sacrificàs un fill i, en acabant, l’altre, per a extraure’n la sang, al meu coneixement, per a que donassen vida al pobre.

Finalment, després d’haver-ne sacrificat el segon i d’haver donat sanitosa cura al pobre, quan els reis tornaven al palau, “veieren venir cap a ells un cotxe petit tot ple de diamants i roses i, a dins, els seus dos fillets, contents i alegres, que no pararen mai de fer-los festes” (p. 173).

Quan tothom va anar al llit del pobre, s’hi trobaren el cos sant de Crist (p. 173).

Per tant, una vegada més, ens trobem amb una rondalla en què la figura de Jesús està al costat del poble i no és una mena de persona a qui cal retre culte, sinó un home familiar, acollidor, molt obert i que compensa les bones accions de les persones (en aquest cas, les del llenyataire que havia passat a ser rei).

Adduiré que aquest fet em cridà l’atenció des del primer moment que comencí a llegir rondalles en llengua catalana en el 2020, i, àdhuc, va en línia amb els comentaris que fa Angie Simonis en la seua tesi (publicada en el 2013), quan toca el tema de com apareix Jesús (en els texts bíblics) en la seua posició respecte a les dones. Doncs bé: podríem dir que el personatge literari va pel camí de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.