Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es perceben trets matriarcals és “El cistellet”. Un pare tenia un fill i una filla molt petitets i “que haurien cabut dins d’una esclofolla de nou. Heus aquí que un dia (…) l’home estava malalt i els seus fills (…) determinaren agafar un cistellet petit que tenien i anar-se’n a demanar caritat pel defora, a fi de procurar-li el menester” (p. 182). Però, tot i la bona voluntat dels nens, no pogueren dur-lo i se’n tornaven a casa.

Aleshores, “se’ls aparegué una velleta amb un noi petit al braç, que plorava, la qual els va demanar si li volien fer caritat, que Déu ja els pagaria” (p. 182). En aquesta rondalla, des del principi, es toca el tema de la caritat, de la col·laboració amb els qui pateixen (en el cas del pare, per malaltia; en el cas de la velleta, per pobresa) i la disposició a tractar de guarir, de conhortar, el fer costat, etc..

Com en els ambients matriarcals, “La noieta, que tenia molt bon cor, es va treure el mocador que duia al coll i, encara que era molt dolent, el va donar a la velleta. I el noiet es va descalçar el bocí d’espardenyes que duia i les va posar al noiet, que, en agraïment, parà de plorar i li va fer un petó a cada galta” (p. 182). De nou, captem l’esperit comunitari (en lloc de l’individualisme) i la generositat dels nens i el xiquet que portava la velleta. Aquesta actitud lliberal, com podem pensar, provenia, sobretot, de l’educació matriarcal que havien rebut en l’ambient familiar i en el social. En eixe sentit, cal dir que els contes no són aliens a les vivències, ni a la cosmovisió, ni del lloc, ni al context històric i, en aquest cas, en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XIX, una societat majoritàriament rural i matriarcalista.

Com a compensació, l’anciana actua en línia amb unes paraules que un amic meu, Pep Capdevila (nascut en 1949, metge català vinculat amb el camp i amb el voluntariat) em sol afegir en els correus electrònics que m’envia i que figuren en el llibre del Deuteronomi (en la Bíblia): “Si prestes alguna cosa a un altre, no entres a sa casa a prendre-li una penyora; espera’t a fora, que aquell home te la porte ell mateix. Si és un pobre i et dona en penyora el seu mantell, no li retingues encara la penyora quan te’n vages a dormir, torna-li-la a l’hora de pondre’s el sol, perquè puga dormir abrigat amb el seu mantell” (Dt 24,10-13).            

En un comentari que em feu Pep Capdevila el 15 de gener del 2023, en resposta a un correu electrònic que li havia enviat, poguérem llegir unes paraules del prevere Teodor Suau i Puig (nascut en Palma en 1947), les quals m’eren noves i podem dir que s’ajusten a aquesta narració:  “Misericòrdia: donar el cor als més desafortunats, fràgils, miserables i necessitats. El cor representa, en la llengua del Nou Testament, la persona humana sencera capaç de comunicació amb si mateixa, amb la realitat i amb els altres. És la capacitat d’establir relacions. […] Donar el cor als més miserables vol dir posar al servici dels qui no tenen ni veu ni ser les pròpies capacitats, amb la finalitat de trobar l’acció eficaç que transforma i allibera de la misèria els qui s’hi veuen submergits”. I, com que els dos fills han sigut generosos, la velleta els torna el favor i els fa forts a partir de lo que ella pot donar i per a benefici dels dos germans:

“-Ara -digué la bona vella- demaneu la gràcia que vulgau, que us la concediré de seguida.

Heus aquí que la noia va dir:

-Jo voldria que el pare estigués ben bo i pogués treballar.

I el noi (…) digué:

-Sí: que es posi bo, però, mentrestant, feu-nos la gràcia de poder dur el cistell i que ens facin caritat per poder portar alguna cosa al nostre pobre pare.

-Concedit tot lo que demaneu -va dir-los la velleta-, sinó que, en comptes de dur vosaltres el cistell, el cistell vos portarà a vosaltres, sols que li dieu: ‘Camina, cistellet!’” (p. 183).            

En aquest passatge, la velleta fa tres papers:  1) de subministradora de solucions a les demandes dels nens (la sanitat del pare, en el cas de la xiqueta i del xiquet; i, a més, que ells també puguen donar de menjar al pare d’ambdós i que el projecte vaja avant), 2) evita que la tasca resulte físicament feixuga als dos xiquets i, per això, els aporta una mena de mare (el cistell) que és més forta i més àgil que ells (que encara estan en la infantesa) i 3) la mare els protegirà (recordem que la cistella va en línia amb la maternitat, amb la idea d’acollida com també ho podria fer, per exemple, un cove). Per tant, ni els dos germans han deixat fora l’anciana, ni ella ho ha fet amb els qui li han ajudat amb la caritat. Una manera d’actuar amb trets clarament matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.