Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Els tres germans”, la qual, entre altres coses, té semblances amb un relat que podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr. Una vegada hi havia tres germans que estaven enamorats d’una cosina seua que vivia en terres llunyanes, “per lo qual, el pare de la noia, veient que tots la volien, no sabent qui escollir-ne, els va dir que prendria per gendre a aquell que li portés una cosa, la més bonica i profitosa” (p. 82). Primerament, la dona és estimada per tots tres; en segon lloc, l’oncle ha de traure l’arquetip del rei i valer la seua autoritat oberta al diàleg, a triar una opció i a anomenar-ne u dels tres com a marit de la jove.

Així, tots tres es separen: “el més gran, a una ciutat en la qual es posava a veu de pública crida un canó de llarga vista (…), mes ell hi arriscà (…) i va emportar-se’l. El germà segon féu també sa via i arribà a una ciutat en el punt i hora en què es feia un pregó encantant-ne una catifa de virtut que, amb ella, un era, a l’instant, al lloc a on volia” (p. 82). I el segon se l’endugué.

“I el més petit de tots, caminant caminant, també arribà a una ciutat en la qual venien al més donant una poma que, olorant-la, tornava la salut a qui l’hagués perduda” (p. 82). I la compra. Cal dir que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, podem llegir que, en Mallorca, la poma simbolitza la vulva (detall relacionat amb la dona). En aquest cas, al meu coneixement, la poma aniria en el mateix sentit de l’emprat en Mallorca. U dels motius que em porta a considerar-ho és que, en més d’una rondalla, per exemple, d’animals, els femenins tenen a veure amb la part femenina (com ara, una truja amb porquets; una rabosa…), mentres que els masculins (per exemple, un llop) ho fan amb l’home.

Ara bé, tots tres, amb la prenda de cadascú, s’ajunten i, “una volta plegats, s’ensenyaren mútuament lo que portaven i, mirant amb el canó, van veure que la noia a qui volien estava malalta. De seguida, van pujar de peus a la catifa i es van trobar a casa d’ella, li feren olorar la poma i es posà enterament bona” (pp. 82-83). Però, ¿qui es casaria amb la xica, si els tres germans hi havien contribuït, aportant lo que millor havien pogut i pensant en el bé de la jove?

“Tots tres la volien i el pare no sabia com fer-ho. Per fi, va dir-ne:

-Si, amb la vostra riquesa, cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostri millor enginy: qui tiri la fletxa més alta, aquell haurà la noia” (p. 83).

Copsem, en aquestes línies, que el pare de la xicona acull la riquesa i, pel resultat, ha d’obrir un camí més, una tercera opció, la de la fletxa, la qual, pel context, pot evocar-nos les aspiracions reals de cada u dels xics. El més gran, molt alta; el mitjà, feu que travessàs els núvols. Quant al petit, “aparella l’arc, brunzeix la fletxa i la clava, ¿a on? Al bell mig del sol. De llavors ençà, en té taques” (p. 83).

Resulta important el detall de les taques, perquè inclou la part obscura i femenina de tota persona i perquè plasma un home acollidor de lo fosc, de la dona, de lo matriarcal. Per això, a continuació, llegim “Tot foren víctors i aplaudiments, i el pare li donà la noia, de lo qual en rebé tothom alegria, si no eren els germans, a qui els hi recava una mica per lo molt que també la volien” (p. 83).

A banda, en lloc de l’individualisme (que podria anar unit a la riquesa, la qual pot separar), el pare de la jove tria la creativitat (vinculada amb el matriarcalisme com també ho fa la fertilitat i l’obertura a lo que podria simbolitzar lo obscur, a lo que no es sap, a la recepció).

Igualment, en aquesta rondalla, 1) l’heroisme és col·lectiu (la primera part, unida a la riquesa i a l’ús que n’han fet en favor de la jove), 2) guanya el més petit i la clava en el bell mig (en el cor, àdhuc, simbòlicament) i 3) el guanyador rep la felicitació del pare de la noia i de la gran majoria i, quant als seus germans, accepten el resultat i la decisió del pare de la fadrina.

Cal adduir que, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc i traslladable a aquesta narració, “apareix clarament significat, en el nostre relat, la vertebració de les diferents forces coadjuvants a un nivell comunal o, si ho preferiu, l’acció d’un grup com a comunitat (o unitat) vital fundat en una mena d’esperit totèmic i comú o germanor matriarcal” (p. 55). “Coadjuvants” vol dir “col·laboradores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.