Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que l’aprova és “Barba d’or”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. “Vivia, en no molt llunyanes terres, un ric pagès de llarg propi i bons cabals, el qual tenia una filla gentil i bella com altra no n’hi hagués en tota la terra. Formosa com una flor de lliri i eixerida com un gínjol, era tal que, amb sos ullets de cel i cabells d’or, ni pas els serafins de la glòria. I, com, a bon romaní, sempre hi van moltes abelles, era un eixam el de joves que, de nit i dia, la revolotejaven, qui li’n deia ‘clavellet de mos amors’, qui ‘sol de la vida mia’, qui ‘pensament del meu cor’, així, tots li tiraven amoretes” (p. 66). Com veiem, apareix una dona garrida, ben considerada pels jóvens i que era atractiva. I només cercava (i acceptaria) un futur marit amb barba d’or (p. 66).

Heus ací que, fins i tot, aplegaren a saber-ho nobles i un jovenet, el qual podrem vincular amb lo patriarcal, justament, en aquesta narració que, a diferència de moltes, és l’altra cara del típic relat de bruixes (resultat dels intents de patriarcalització cultural, en què la bruixa representa la dona així com el dimoni ho fa respecte a Sant Jordi o, com ara, a Sant Esteve).

El motiu, perquè, per mitjà de la cultura patriarcal i, del Renaixement ençà (òbviament, passant pel moviment il·lustrat dels segles XVIII i XIX i de texts reials, com ara, la “Real Cédula” de 1738 del rei Felip V de Borbó), s’ha volgut anul·lar lo que fos popular en els Pobles matriarcalistes. Recordem que aquest monarca, arran de la creació de la “Real Academia de la Historia” eixe any, considerà que la missió de l’entitat era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”. I l’aclariment va unit a la llum…, tret vinculat amb lo patriarcal com també ho fa l’or que veurem en el relat, en entrar aquest jovenet “tan ple de tresors i joies, que dava goig tan sols de veure, i era de cos gentil i figura formosa” (p. 66). Adduirem que els catalanoparlants, llevat dels menorquins, en el moment de l’orde reial, ja havien vist anul·lats els seus drets lingüístics, si més no, a nivell polític, i que l’Església anava per camins pròxims als reials.

A banda, aquest jove tenia una barba “tota d’or. Per cert, que era tot ell meravella i, així fou com, tan bon punt l’hagué vist la noia, que, tot d’una, se n’agradà d’ell i li mostra molta d’amor” (p. 67). Ell comença a galantejar-la i, àdhuc, després de rebre ella, per part de son pare, el permís per a casar-se, “se n’anaren ambdós vers el palau del jove, que no era sinó un dels prínceps més poderosos del regne” (p. 67).

Tots dos són ben rebuts per patges i donzelles amb riques vestimentes i ben joiosos “d’haver per mestressa i jove a una tan gentil senyora” (p. 67). Si la jove, primerament, ha tingut la darrera paraula (en dir sí al futur marit i al casament), ara rep el tractament de “mestressa”, això és, de cap de la parella i dels futurs fills.

I, com que el príncep volia ser conegut i li importava molt la fama, “el palau era tot de cristall, que s’hi reflectien, nit i dia, llums i i estrelles” (p. 67); però, ara, amb la dona ja com a cap de la casa (ací, del palau), és ella qui s’alliberarà: la joveneta entra en la cambra del nuviatge, hi trobà, com a més volgut present, “una filosa tota d’or amb el seu fus de plata, de la qual se n’agradà la donzella i, tan bon punt fou sola, hi començà de filar brins d’or i seda” (p. 67). Captem, doncs, un altre passatge matriarcalista: la dona està associada amb l’or (la part masculina, la solar, la de la llum) i amb la femenina i matriarcal (l’argent, la de la lluna, la de la foscor). Ara bé, com que dues formes de viure no podien tenir la mateixa acollida per part seua i n’havia de rebre amb els braços només una, “li caigué el fus en terra. I, com el palau era de cristall i d’una sola peça, tot d’un cop s’esberlà en mil bocins i miques i, per l’esvoranc que es féu en terra, hi veié la nina al seu espòs entremig de roges flames que, amb sos cavallers, dins de l’infern la clamaven” (p. 67).

Així, si, en primer lloc, apareix el numeral dos (l’or i la plata, en la jove), el qual té a veure amb lo matriarcal (una cosa no desfà l’altra); en acabant ho fa l’u (associat a lo patriarcal, en aquest relat, quan diu que el palau era d’una sola peça). I, ¿qui s’ha alliberat de morir? La muller. ¿Qui ha mort? El jove príncep que només pensava en l’or, en la bellesa i en la fama: al cap i a la fi, la jove, malgrat haver-se casat amb un home de la noblesa, ha acollit una tasca tan en relació amb la dona… com és filar. ¿Qui ha anat a l’infern, on és el diable? El jove príncep, en lloc de la dona que, en més d’un relat patriarcal, és alliberada per Sant Jordi, per un altre sant o per un heroi cavalleresc.

Per consegüent, aquesta rondalla matriarcalista reflecteix que, en els Pobles matriarcals, la llum és secundària a la foscor, lo femení va per davant de lo masculí, la senzillesa no es desentén del fet d’ocupar càrrecs de poder (com ara, ser princesa o una reina) com tampoc no ho fa l’argent respecte a l’or, ni la seda respecte a l’or. En altres paraules: totes les persones mereixen ser ben tractades i ben considerades, fins i tot, indistintament de la seua condició social. I la jove és molt oberta. Personalment, m’identifique amb la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.