L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.