Dones treballadores, solidàries i molt obertes

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

Deixa un comentari