Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.