Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.