Continuant amb la rondalla “En Joanet i la filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.