Una altra rondalla mallorquina, en què hem vist molt plasmat el matriarcalisme és “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. En ella, mentres que un germà, En Joan, és pobre, té set fills i és bonhomiós, l’altre, En Toni, és ric, no té cap infant i, a banda, és venjatiu. Un any, En Toni no gosava convidar En Joan a matances, però, finalment, “El convida així mateix i s’hi presenta En Joan” (p. 61). Ara bé, quan la dona d’En Toni veu com anava vestit En Joan, diu al seu marit:

“-Ara m’he n’he pensada una, de bona!

-Quina? -diu ell.

-Quina? -diu ella. Li podem dir que jo tenc un germà dins l’infern i que acostumam a enviar-li present per ses matances i que ens faria un favor ben gros si ell, es teu germà, duia as meu es bo de present” (p. 61).

I En Toni cedeix a la dona i, el germà, “va esser de tan bon manament, que va dir:

-Ben content que em fas. Ara mateix, puc partir” (pp. 61-62).

Veiem, per tant, que la dona, ràpidament, té una idea, actua amb reflexos i que En Joan, el germà que tenia fills, accepta la proposta de la dona i fa marxa, en aquest cas, amb dues paneres que li havia donat la seua cunyada.

En Joan fa camí i, al moment, veiem que troba un llumeneret i un jaiet (p. 62), entre altres coses, bonhomiós, que orienta En Joan sobre què li convé fer en l’infern: “Res heu de voler, en no esser un anellet que es dimoni més vell, més gros de tots, du as dit petit de sa mà esquerra. I, en tenir aqueix anellet, estrenyeu-li més que de pressa, si la voleu avenir. I guardau-lo bé de tot, aqueix anellet!, que vos farà sortir qualsevol cosa de menjar que li demaneu, sols que li digueu ‘Anellet, fes lo que saps fer’” (p. 63). En aquest passatge, que no és l’únic en què apareix la frase “Fes lo que saps fer”[1], figura un tret de l’educació matriarcal: dedicar-se, sobretot, a lo que més li’n va millor.

Un poc després, veiem que En Joan aplega a l’infern, on el rep un dimoni cucarell i, quan En Joan parla amb el diable més vell, el dimoni li comenta la intenció de la cunyada: desfer-se d’En Joan el dia de les matances (p. 63) i, així, només convidar persones que devien ser més forrades que En Joan.

Aleshores, En Joan, com que és ben rebut en l’infern i sap què cal fer per a eixir-se’n, en lloc d’acceptar lo que li proposen, demanarà l’anellet del dimoni i, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’eixirà de l’infern. Afegirem que, des de molt prompte, aquesta rondalla em recordà un article publicat en una revista valenciana, “El Temps”, en el curs 1992-1993, el qual deixí a un amic que volia fer un treball sobre les sectes. Es titulava “En la gola del llop”.

En Joan, quan ja havia passat les portes de l’entrada de l’infern i ja n’era fora, diu “Anellet, fes lo que saps fer!”  i, així, unes quantes vegades, aprofitant, fins i tot, que l’anellet és comprensiu i que li aplana molt el camí.

A més, fa via cap a unes casetes blanques i el rep una dona, qui té la darrera paraula i qui li ho posa molt fàcil, tot i que el seu marit siga un gegant. Adduirem que, en aquesta rondalla, a mida que avança, En Joanet adquireix més espenta, més reflexos i, a banda, actua reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Aquesta rondalla, en alguns trets, té punts en comú amb una de l’Horta de València, recopilada per Cristòfor Martí i Adell (una parella de vellets que ix de la pobresa), amb una arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla (en què un home, al capdavall, recorre a una porra i li tornaran lo que li havien tret) i, per exemple, amb una rondalla menorquina que plasmà Andreu Ferrer Ginard abans de 1915.