Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Un calatravinetxo”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, sobretot, en el fet que es fa lo que vol la dona. Així, veiem que un home fadrí, que cercava una al·lota que el volgués, finalment, es troba amb una dona (prou diferent a ell), fins al punt que ell “demana qui li podria fer bo amb aquella al·lota” (p. 55) i “li acusen una jaieta (…) que tenia molta d’entrada a ca aquella i que sabia el dimoni a on es colgava i tallava un cabell a l’aire, de viva que era” (p. 55). Per tant, és la dona qui coneix més el terreny, eixerida i qui aplanaria molt el camí a l’home.

Immediatament, “S’hi acosta es calatraví[1]a veure si li voldria fer un parlament per ell, a aquella revetlera, i li promet un bon present si li fa es matrimoni” (p. 55). Tot seguit, la jaia li diu:

“-No res: anem a ca teua i compondrem la trempa” (p. 55), és a dir, la gestió del tema. Novament, és la dona qui tria què es farà. Un poc després, podem llegir:

“-Bo -diu sa jaia-: ara hem mester un almud, una barcella i una caixa.

(…) Es calatraví fa tot això i sa jaia segueix dient-li:

-Ara, agafa sa maça i, amb ella amb sa mà, asseu-te dins sa pica a on sols tenir es cuiros a remull” (p. 56). Com veiem, el calatraví fa lo que ella li ordena (“Es calatraví fa tot això”).

A més, al moment, la jaieta li comenta que li ha de prometre lo que ella li indica i, a banda, li demana “¿M’ho promets, com ets home, que ho faràs així?

-Vos ho promet amb tot es meu cor!” (pp. 56-57), li respon l’home, qui, ràpidament, com que la veu una dona amb molta espenta, li diu:

“-Endavant ses atxes!” (p. 57).

I la velleta, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a ca l’al·lota i ja l’envest que “aquell galant jove calatraví (…) valia tant com pesava, que era un sac de bondat, que era pecat com ningú li feia mal i per aquí l’hauràs” (p. 57). Igualment, com que la dona, amb enginy, aconsegueix que la mare de la jove i l’al·lota pensen que el calatraví és un home ric, la mare i la filla comenten a la jaieta:

“-Anau a dir-li que pot venir en voler, i en parlarem de prop.

Sa jaia pica de talons cap a cas calatraví, li conta tot es pas, ell n’enllimona[2]i s’endiumenja tan bé com sap i, cap a ca s’al·lota!

I allà hauríeu vista una bona arribada que li feren mare i filla! I entraren amb olivetes tot d’una i s’avengueren tant de parer” (p.  58) que tots tres, la mare, la filla i el calatraví accepten que es faça l’esclafit (p. 58).

Immediatament, la jove veu que hi havia gat amagat i tria parlar amb l’home:

“-Parlem clars, estimat. ¿A on es tanta de riquesa com ens digué aquella jaia que tenies?

-No va dir res -diu ell-que no fos ver.

-Idò? -diu ella.

-Idons! -diu ell.

-Però si la jaia va dir que, de tant que tenies, tenies massa.

-I ben ver que deia -diu ell. En tenia una, jo, de maça amb sa mà, aleshores. Aqueixa que veus en aquell racó” (p. 59). I, un poc després, l’home comenta que la jaia tampoc no havia mentit respecte a si ell tenia or (sí, un duret) i que ell tenia el cuiram a remulla (en aquest cas, la seua pell, que, aleshores, tenia a remulla). I la dona, finalment, comenta al calatraví “Lo fet, fet. Si tu ets un home feiner i fas bonda i dus diligència amb ses coses, amb lo que jo tenc i lo que tu basquejaràs, ja ens en desfarem.

(…) I així ho va fer aquell calatraví (…) i, al punt, si havia de mester un quern de dobles de vint, en tenia dos” (p. 60) i aquell calatraví “va saber trobar una dona conforme i dur busques as niu, totes ses que havia mester” (p. 60). Com  veiem, es fa lo que diu la dona, en aquest cas, des del moment en què ho comenta amb el marit i, a banda, és ella qui té la darrera paraula. Els comentaris de la jove van molt en línia amb el paper de la dona en moltíssimes famílies catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Un calatraví és un assaonador de pells.

[2] Vestir-se bé.