Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1]” (p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.