Una de les petjades en el camí de l’educació matriarcal, passa, com ara, per presentar a les generacions del present i a les del futur, com ens han contat la història i, per exemple, mitjançant texts de la primera meitat del segle XX i de la segona, que vegen informació relativa a la cultura castellana, patriarcal, imperialista, unificadora i opressora, en lloc d’acollidora, amb la intenció que els permeta tombar mites, com ara, la frase tan romàntica (i, així, gens recomanable per al cor, ni per a lo referent a la sexualitat) i tan castellana i uniformadora “¡Con lo bonito que es estar juntos!”.

¿Qui no preferiria forjar el seu futur, decidir-lo, lluitar per la seua emancipació (junt amb molts parlants de la seua llengua materna o bé pertanyents al seu Poble) així com els dos nuvis que, sense necessitat de cap votació “familiar” per part dels seus pares i dels germans i seua, del futur matrimoni, en què s’acabàs fent lo que triàs la majoria? Si una llei és legal (figura com a registrada en la llei, per escrit) però no es legítima (no va en línia amb els drets humans), cal rebutjar-la, modificar-la i, fins i tot, crear-ne d’acord amb el dret natural (això és, amb els drets que van units a cada persona simplement pel fet de ser persona). ¿Qui acceptaria, passivament, una convivència formal en una casa on visquessen, com ara, huit persones i que, per exemple, Mantil maltractàs Noplit, àdhuc, encara que ambdós fossen del mateix sexe (o no) o si fossen molt diferents en punts claus? ¿Continuaria sent tan bonica una vida tots plegats? ¡Ja ho crec que no!

L’educació matriarcal plasma molt bé la idea de germanor i la de convivència, però no mitjançant mites, ni del parloteig, fins i tot, en rondalles en què apareix la Mare Terra amb un respecte (i amb una simpatia) importants per part de personatges jóvens[1].

I, en eixe sentit, plasmem un text a què Pere Riutort fa esment en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, però, ací, ampliat. En primer lloc, escriu unes paraules de Ramiro Ledesma, fundador de “las JONS”[2], que hem trobat sota el títol “Discurso de Ramiro Ledesma Ramos en el mitin de Falange Española de las JONS celebrado en Valladolid” (https://www.ramiroledesma.es/textos-politicos/jons/41-jons-numero-9/138-discurso-de-ramiro-ledesma-ramos-en-el-mitin-de-falange-espanola-de-las-jons-celebrado-en-valladolid), publicat en la web “Ramiro Ledesma”, a què accedírem el 14 de desembre del 2021:”estamos aquí, ante Castilla, un poco como aprendices, porque ya en estas tierras se realizó una vez la gran tarea de unificar a España, de ligarla a un destino gigantesco, con ataduras tan resistentes que han durado y permanecido cuatro siglos.

(…) Creed, camaradas, que hay objetivos formidables que esperan nuestra acción. Así la primera conquista revolucionaria que hoy se nos ofrece es sostener, afirmar y recobrar la unidad de España.

(…) nosotros sabemos que España es la primera Nación moderna que se constituyó en la Historia y que sus cuatro siglos de unidad, durante los cuales realizó los hechos más decisivos que presenta la historia del mundo, son la más formidable e imperiosa ejecutoría de unidad que se puede presentar como bandera contra los separatismos criminales.

Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros sabemos en efecto abandonar ese campo de la Historia y proclamar que en último y primer término España es indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”.

I, per si els intents de genocidi cultural no reeixien, persones com Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a primeries dels anys huitanta del segle XX, digué que “Hay que fomentar la emigración de las gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”[3].

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que feu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p. 70).

 ¡I tant que és important!

Agraesc la col·laboració a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

En aquesta entrada, també hi ha hagut persones vinculades a la telefonia. Continuarem tractant el tema del matriarcalisme i sense embuts. Les generacions del present i les del futur es mereixen la possibilitat d’accedir, àdhuc, a reports que vagen en linia amb el matriarcalisme i a qualsevol part del saber en què la voluntat estiga al servici de la intel·ligència i que tinga com a objectiu que la veritat vaja pel davant.

Escric aquestes línies, un poc després d’haver introduït l’entrada, hui, 15 de desembre del 2021.

I, òbviament, també s’ho mereixen les generacions del passat integrades per persones que encara viuen.

El mapa escolar que mostrem és dels anys cinquantes del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Ho hem trobat molt ben reflectit en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV.

[2] Partit polític “Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” existent entre 1931 i 1934, de caràcter totalitari.

[3] “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre, nota 37 (p. 61).