Continuant amb la pregunta de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven la seua llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “Les meves parlaven mallorquí” (Rosa Galmes), “Ses meves xerraven mallorquí” (Jaume Andreu Adrover), “Tota sa meva família ha xerrat sempre es mallorquí” (Toni Oliver), “Es meus padrins sempre xerraven es mallorquí, mai tingueren problemes a s’hora de xerrar es castellà. Uns eren de Binissalem i, es altres, de Palma” (Maria Isabel Alorda), “Sa meva padrina, una experta” (Martí Cirer Ferriol), “Sa meva padrina conta que, quan feia de cosidora, davant hi havia un quarter de militars de sa península i, elles, joves,… quedaven embavades mirant es soldats. Una vegada, un soldat intentava captivar una amiga seva… xerrant en castellà i, ella, quan es va cansar tant de sentir xerrar i no va entendre, li va dir ‘Ho sents! No sé lo que me estás diciendo,… peroooo… no hi vull venir a Barcelona!!!!’, sa va donar a entendre”[1] (Miquel Amengual), “Parlo el (sa[2]) català perquè el papa i la mama sempre han parlat (xerrat!!) en català a nosaltres (quatre fills).

Jo soc el més jove, 71 anyets ben viscuts!!” (Jorge Ribas Capafons), “La meva mare sempre parlava en mallorquí i, a l’escola, li donaven un ‘coscorrón’ si el parlava. Es tenia que parlar el castellà” (Silvia Garcias), “La meva mare va néixer a Artà el 1926. A ella, la van castigar al seu ‘cole’ per xerrar en mallorquí a una amiga seva” (Dolores Cerdá), “Jo soc catalana de Barcelona. A casa nostra, sempre parlaven en català; però, a l’escola, en castellà. És a dir, que parlo les dues llengües.

Anècdota: la meva besàvia va estar presa per no saber parlar en castellà. Era una dona que vivia pel Pirineu i, quan va vindre a viure a Barcelona, un policia la va detenir perquè, a les seves preguntes, li contestava en català” (Dolors Gaixet López), “Es meus padrins també, sempre xerraren en mallorquí. Mai vaig tenir cap problema en sa llengua: ni a s’escola. Lo que no vaig aprendre és a escriure” (Francisca Borras), “Bé, supòs que, sa meva padrina i sa seva filla (mumare) xerrarien o parlarien en sa seva llengua materna des seu temps” (Antonio Marti), “Se sentían normales hablando el mallorquín. No conocían otra lengua. Cuando iba al colegio, me obligaron a hablar castellano y, ahora, no sé escribir en mallorquín” (Antonia Vicens Bonet), a qui escriguí “Encara estàs a temps de tornar a escriure’l, per exemple, per mitjà de cursets per a persones adultes”; “Es mallorquí sempre es va xerrar a sa meva casa i es pare, que era castellà, xerrava en castellà. Sempre respectant es mallorquí des padrins i sa meva mare. I ells, també deixant xerrar a cadascú sa seva llengua.

Jo, de ben petita, una paraula en mallorquí i, s’altra, en castellà… i, amb molt de carinyo, em varen ensenyar a xerrar es mallorquí i es castellà. A qui estimes més?… A ton pare, o a ta mare?? Jo estim tant es mallorquí com es castellà. Som bilingüe” (Lc Mpilar), a qui comentí “Una vivència interessant, Lc Mpilar. Vull fer-vos una pregunta: ¿preferiu afavorir un ambient molt receptiu i cercar acord, o preferiu l’esperit competitiu? Gràcies” , a què em respongué “L’equilibri just, en un món tan competitiu, seria trobar acords amb tothom… enllà on fos possible, el respecte, la llibertat i la dignitat… Això és tema per gent important. Jo no som ningú… Molt complicat però possible…, crec. Moltes gràcies a vosté…”. [3]  

Vull comentar que, en molts casos, m’ha semblat que hi ha qui ha sentit com una normalitat parlar la llengua materna i el castellà, fet que no hauria de veure’s, com aquell qui diu, com lo més normal del món, ja que, quan hi ha lo que es diu “bilingüisme unidireccional” (que és el nostre cas), el 80% dels parlants de la llengua minoritzada, ací, la materna, davant d’una persona que no coneixien abans, es passen a la llengua oficial de l’administració de l’Estat.  En eixe sentit, recordem que, com em digué Pere Riutort en juny del 2015, per exemple, el discurs del nou president de la Generalitat Valenciana, un polític amb etiqueta d’esquerres i progressista, es feu en valencià i en castellà. El Poble valencià té una llengua vinculada amb les seues arrels matriarcals: la llengua catalana, popularment i administrativa, coneguda com “valencià”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] D’ací, es dedueix que els militars parlaven castellà, mentres que moltes dones parlaven la llengua catalana.

[2] Literalment.

[3] A mitjan dels anys huitanta del segle XX, en Aldaia (l’Horta de València), l’ajuntament tragué un informatiu juvenil que tingué curta volada i, entre altres coses, hi hagué unes frases amb què m’he sentit identificat. El missatge, en llengua catalana, diria que “Per moltes llengües que es sàpien, quan u, mentres s’afaita, es talla, sempre parla la seua llengua materna”. Com veiem, molt en línia amb unes de Nelson Mandela, amb què estic totalment d’acord: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.