El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.
En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt peruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart).
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren “La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).
En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps (…). Vídua i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les que ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).
En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, ens plasmaren “Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, inclús ja jubilades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.
Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.
Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, quedà en cadira de rodes.
Ajudà a sa filla a tenir tres fills.
Mai la vaig sentir dir que estigués cansada. Mai la vaig sentir queixar-se.
Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.
De viuda, sempre viatjava i creuava mitja Palma a peu i tota sola, per anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.
Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez).
Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també la de ma mare (qui, en una conversa del 27 de novembre del 2021, quan li llisquí els comentaris que m’havien plasmat fins aleshores, en relació amb el terme “pencaire”, em digué “Com la majoria d’eixa època”), a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
