En l’entrevista “Laura Vilagrà, una santpedorenca al rovell d’ou de la política” (https://cambradetardor.cat/laura-vilagra-una-santpedorenca-al-rovell-dou-de-la-politica), publicada en “Cambra de Tardor” el 6 de febrer del 2021, Laura Vilagrà i Pons, comenta “jo he begut dels valors de la pagesia, sobretot de l’esforç i del treball. Amb unes dones que treballaven molt i amb una família molt matriarcal. (…) A casa meva les dones sempre han tallat més el bacallà que els homes”.

Afegirem que, el 13 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, aquestes paraules de Laura Vilagrà i preguntava “Les vostres àvies, si havien nascut abans de 1920, ¿també ho han fet? ¿Què opineu? Gràcies. Les àvies de ma mare (1943), sí, com també la meua àvia materna”.

En el meu mur, el 14 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, em comentà “Bastant d’acord, en quant a consideració dins la família i entorn.

Socialment i políticament, hi van haver períodes en què les dones tenien poca o nul·la participació. En l’entorn personal i familiar, molta”.

En el grup “Dialectes”, el 13 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “L’avia materna, sí. Ella regí sempre la família i el lloc del qual eren pagesos durant dota la seva vida. I això que quedà viuda jove, amb set fills” (Tònia Gomis), “’A casa meva…’, vol dir que decidien què es menjava, què es vestia, quan feien neteja, qui portava la canalla a dormir…? O vol dir que decidien amb qui fer negocis, quina terra vendre o comprar, quan marxar i quan tornar…? Pel que he sabut de les meves àvies, manaven a casa, però qualsevol decisió que sortís de les parets de la casa, havia d’anar aprovada per l’home o el fill gran en el moment d’enviudar. La meva mare no podia agafar el tren sense permís del pare o germà, tenia carnet de conduir, però, el cotxe, el va haver de comprar amb el consentiment del germà…” (Mònica Colomé Corominas). Rosa Canela Vies, el 14 d’octubre del 2021, respon a Mònica Colomé: “No pas quan Catalunya era lliure.

Quan es van implantar les lleis castellanes. Que la fortuna del pare passava al marit. Però, a Catalunya, les dones portaven negocis i també hi havia la separació de béns en el matrimoni. Jo sempre he vist que les dones portaven la batuta. Altra cosa és que, de portes enfora, fessin el paripé.

Recordo que jo era recent casada i treballava, i vaig fer unes compres i em vaig trobar amb un garrulo castellà que em  va dir que necessitava la signatura del marit, i li vaig dir ‘Acabes de perdre una venda ‘ i vaig fer-ho en un altre establiment”. A més, Maria Pons comentà “A casa meva, tallaven el bacallà les dones. A casa i a fora. Jo no he viscut cap altra cosa que el matriarcat, arreu”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’octubre del 2021, les respostes foren “Ei, la meva mare va néixer el 1916, una treballadora nata. Va treballar a la fàbrica tèxtil Gorina, de la Bisbal del Penedès, a més de portar la casa i ajudar al camp, puntualment” (Iaia Bisbal), “La meva mare va néixer el  1918, va treballar al camp el bestiar i anava a la cuina d’un hostal a fer hores i sí, era qui portava la casa (tallava el  bacallà)” (Joana Vall Llosera), “La meva iaia va néixer en el 1898, era de casa bona amb minyona i cotxe, i il·lustrada, però, quan es va casar, va baixar de nivell, però va ser molt feliç. I sí, ella tallava el bacallà!!” (Dolors Morales Martinez).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.