En la darrera entrada, havíem escrit “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.

Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).

En línia amb les paraules de Magda Lazaro, direm que, en una part de l’entrevista a ma mare, ma mare em parlà sobre dues dones (n’hem canviat el nom d’una, per acord del 17 de maig del 2021, amb ma mare) i veiem el paper dels hòmens: “En canvi, per exemple, la germana de la meua àvia [Amparo], que era casada amb un germà del meu avi [Francisco]  (eren dos germans casats amb dos germanes), allí [, la de la germana Francisca] era una altra política. Aquella [, Francisca], arribava i la germana es ficava a  escurar. Per a que no deixara greix de les paelles, ho escurava lo últim. I la meua àvia [Amparo] es posava negra: ‘Però, xica, ¿que no veus que tens tres hòmens, ahí, parats, sense fer res, esperant a que els faces l’almorzar? Doncs, xico[1], escura primer la paella, després de tallar eixes creïlletes xiconines, agarra unes creïlles grosses: que et ‘cundisca’[2]. Que agarre [ell] i almorze [ell] i ja estàs lliure per a fer lo que tingues que fer. ¡I no els tingues ahí parats!’.

-¡Ostres!

-La meua àvia Amparo tenia també molt de geni”.

Com a curiositat, direm que, el 1r d’agost del 2021, veiérem que, ni la dita “A casa, es fa lo que vol la dona”, ni altres semblants figuraven en el “, Diccionari Català-Valencià-Balear”.

En el grup “Cultura mallorquina”, també el 1r d’agost del 2021 i després, les respostes foren “Una imatge molt de madona mallorquina / dona mediterrània, però a s’hora de sa realitat, no comana gens” (Llunya Nyan), “Aquesta frase era típica dels homes per a quedar bé davant la gent. La realitat era ben distinta” (Catalina Romaguera). El 1r d’agost del 2021, entre altres coses, comentí a Catalina Romaguera que, “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clar que, en totes les famílies, no seria igual”. I ella m’afegí “El teu avi ho tenia clar i era i sempre serà així: cada llar és única. La família tradicional era el pare qui treballava fora i duia els doblers a casa; la dona, mestressa de casa (el DNI, figurava ‘SL’, ‘sus labores’). La dona era la que administrava els doblers; pel que he vist i viscut, molt poques famílies els homes valoraven el treball de la dona a casa. Sóc germana de sis i tots havíem de fer el que manàs la mare. El pare venia cansat i no volia cap queixa (‘Al·lots, no vull sentir una mosca’, això era la frase).

(…) El meu avi matern és l’únic que vaig conèixer. Va morir als 96 anys, l’any 1986. Havia viatjat molt, per la seua feina de mariner mercant: Fernando Poo, Ceuta, Melilla, Marsella… Ens donava bons consells, ajudava a les tasques domèstiques, anava al cine i li agradava jugar al dòmino. També, a l’hora d’anar a dormir, no faltava la rondalla mallorquina. El seu nom era Damià”.

Tot seguit, quan llisquí el tema del joc del dòmino, comentí a Catalina Romaguera que, “En el joc de dòmino, com en el dia rere dia, es reflectia lo que ma mare m’ha comentat, ara, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme: ell[3], prudent; la dona[4], molt arriscada. Molt més que ell”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Pense que hi ha de tot. A casa, sí: mana la dona. Per a assumptes més seriosos, l’opinió i la decisió, de l’home.

Vaig a contar-te que l’ama del restaurant El Cordobés, en l’Estany, era la que comprava els solars, pisos, camps… Com una formigueta. Quan va morir, ni l’home sabia quin era el patrimoni familiar” (Rosa Bixquert). Li responguí que “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clara que, en totes les famílies, no seria igual [i ell deia] ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’ (sic)”. “’A la meitat de les cases, manen les dones; a l’altra meitat, creuen els homes’” (Josep Binefa), “Però no és vera. Les decisions importants, les prenen els homes. Si no, les meves padrines haurien tengut casa pròpia.

La materna [havia nascut], a ciutat. La paterna, a cavall del poble i la ciutat, pero la paterna era de Búger[5], i, el padrí, de Porreres” (Teresa Obrador Balves), a qui, immediatament, comentí que “Ahí entra un tema que no es sol vincular amb lo que tractem: des del segle XVIII, s’anul·len els furs (especialment, els del Regne de València i els del Regne d’Aragó), per mitjà dels decrets de Nova Planta. Amb Catalunya i amb les Illes Balears, el rei Felip V fou més indulgent.

A més, sobre això, hi ha escrits de Bartomeu Mestre, els llibres ‘La formació d’una identitat’, de Josep Fontana (2014), ‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives (1954) i ‘El Comú Català’, de David Algarra Bascón (2015). Els recomane.

Això no es sol explicar, ni comentar, en els centres escolars. També es plasma molt bé en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, editat fa poc, a cura de Josefina Roma. Les rondalles són dels primers anys del segle XX i, en molts casos, la dona salva l’home (siga una jove a un jove, siga una vella a un jove). I, igualment, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla”. Unes altres respostes foren “’Si no fos per les dones…., les masies caurien a trossos’ (Girona)” (Narcís Ramió Diumenge), “A ca meva, l’última paraula sempre la dic jo: ‘Sí, carinyo’” (Robert Abella Querol).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “El meu avi era valencià, també, i ho deia així” (Chris Sanantón), “Jo també ho havia sentit així a Lleida” (Angeles Bernaus Ferrer), “De vegades, no es diu, però és així. Una dona intel·ligent sembla que no mana res, però sempre es fa el que ella vol. Se’n diu ‘mà esquerra’” (Josefina Viñals). A Josefina Viñals, tot seguit, li contestí “Sí”   i Francisco Vall Llobera li comentà “A una casa, si la dona té mà esquerra, prou que s’hi coneix!”  i jo li responguí “¡I tant!”. “Sí, és així. Penso que és el que ens ha perdut a les dones: deixar-nos fer i, així, estar distretes de coses més importants” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Paraules ebrenques”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una vella dita que diu ‘La dona fa l’home’.

Als pobles, estava comprovat, que una casa bona, que volia dir que eren rics, si l’hereu no es casava amb una dona capacitada per governar la casa, esta anava malament” (Francesca Vidal Lluís), “A la meva casa, pràcticament, manava la meva mare, però quan anàvem a la finca, allí, la meva mare deia [al meu pare]: ‘Aquí manes tu’” (Jose Suñe Suñe). En relació amb les paraules de Jose Suñe Suñe, ma mare, durant l’entrevista, em digué que, en la seua família (pares i avis) estaven repartits els papers i, en un altre moment, comenta que, si, en la família, hi havia bona harmonia, ho feia possible (i molt) una capacitat que ara no està tan desenvolupada, ni en les parelles heterosexuals, ni en el dia rere dia: “Aguantar” (sic), això és, la paciència. Estic totalment d’acord amb ma mare (com també amb Pere Riutort, qui, en el 2021, em feu un comentari semblant, durant una conversa telefònica).

En el grup “La Catalunya del Nord”, els comentaris del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Jo el sabia dient ‘A casa, sempre dic l’última paraula: ‘Sí, carinyo’” (Enrique Garriga), “El meu pare deia ‘Si tu vols vi negre, i la teua dona, vi blanc, ja et pots donar per content si te’ls veus rosat’.

També el meu pare deia ‘¿On vols anar, bou, que no llaures?’” (Marga Lopez Bestard) i “El meu avi deia ‘El gall canta i la gallina mana’” (Maria Sitja). Com a curiositat, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella” , la dona desencanta un rei jove i, aquest, immediatament, li diu (amb el text retocat parcialment) “Sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara, mana’ns feines, que tots estam a ton manar”. Per tant, es fa lo que la dona (la jove) vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Textualment. Ací, al meu coneixement, hi ha una mostra més de “ser un figa molla” ja que la passivitat, l’àvia Amparo, l’associava al “xico”, no a la “xica”, quan volia remarcar-la més.

[2] En l’original, figura aquest castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma “que t’agilitze”.

[3] El meu avi matern , Miguel (1906-1992).

[4] La meua àvia materna, Amparo (1910-2000).

[5] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.