En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.