En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.