Arxiu d'etiquetes: trementinaires

Llops, óssos, serps, dones i trementinaires en la cultura tradicional

General, , , , , , , , ,

Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).

En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos [ llops] pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).

El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.

Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).

Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).

Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes naturals que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).

Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles de dones d’aigua, trementinaires i fertilitat

General, , ,

Una altra contarella que figura en l’obra esmentada del folklorista de Vic, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Les encantades de la font de Castellàs”, en què apareixen les dones d’aigua i els minairons. Una jove trementinaire acompanya sa àvia, qui, “en aquell viatge, li ensenyava l’ofici de la seva família” (p. 127). Aquest ofici solia passar de mares a filles, però no a fills.

Tot seguit, la xica la introdueix en temes relacionats amb la família dels Servós de Castellàs, una de les més puixants de la contrada i li afig “Si pogués conèixer-ne l’hereu o, si més no, algun dels germans… (…). A mi, m’han contat que (…) posseeixen el canut dels Minairons… I diuen que, una vegada, fins i tot, un dels nois de la família va estar ben a punt d’aconseguir arreplegar un dels mocadors de les Encantades…” (p. 128) prop d’una font, la qual fa com un toll d’aigua i que, “al fons de tot del qual, viuen amagades aquestes dones d’aigua… Diuen que són unes noies molt petitones i que sols surten de l’aigua a la nit de Sant Joan, quan estenen la seva bugada en unes esplugues pròximes” (p. 128). Com podem veure, l’home (el noi), per a assolir el seu objectiu, ha d’anar a la dona (l’encantada) i, més, en un indret femení i font de vida (el toll d’aigua), la bugada enllaça amb un lloc interior (la cova) i, igualment, la noia apareix estenent (hi ha roba estesa, un detall eròtic).

Més avant, la xica demana a la padrina si ella es creu eixes contalles i li addueix que “són històries ben boniques… (…) Diuen que arreplegar una de les peces de roba (…), qui pot aconseguir-ne una, no passarà mai més misèria, tot i que, de ric, tampoc se’n farà…” (p. 128).

Finalment, l’àvia va pensar “que potser sí que els demanaria, a aquella gent de cal Servós, si volien estar amb la seva néta” (p. 129).

Com a afegitó, Gerard Canals Puigvendrelló indica que “Les encantades o dones d’aigua són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen, sovint, associades a indrets amb fonts, amb rius, amb coves o amb llacs (…). Aquests éssers (…) es relacionen amb l’antiga mitologia associada a la fertilitat i als poders ocults de la terra i de l’aigua” (p. 129), mots que encaixen amb el detall de la roba estesa com a senyal de pas a l’etapa reproductiva de la dona (mitjançant la jove). Ben mirat, els altres llocs que trau el recopilador estan en nexe amb lo tel·lúric i interior (les esplugues) i, altrament, amb l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.