El sentiment de pertinença a la terra en Jacint Verdaguer (1845-1902). El recull poètic “Pàtria”.
En novembre del 2023, un poc després de trobar un poema de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), mentres cercàvem sobre la llengua materna, accedírem al llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, edició a cura de Narcís Garolera, publicat per Edicions de 1984 (1a. ed., febrer del 2002), en què es plasma molt aquest sentiment.
Narcís Garolera comenta que “parlar de pàtria és (…) recordar la història del propi país, relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que cohesiona els seus habitants (…).
Amb la publicació d’aquest recull de poesies, Verdaguer, que havia participat en la comissió que presentà al rei Alfons XII el primer ‘Memorial de Greuges’ de la Catalunya contemporània, fa pàtria, en expressió de Collell en el pròleg al volum” (p. 9), una introducció que havia sigut suprimida de les publicacions posteriors a la guerra (1936-1939). El primer memorial a què fa esment és el que presentaren al rei Carles III polítics dels regnes d’Aragó, de València, de Mallorca i de Catalunya en 1760, en què es posaven en pro del retorn al federalisme tradicional en la Corona Catalanoaragonesa i de la cultura matriarcalista.
En el preàmbul de què ací tractem, redactat en 1888, Jaume Collell, amic de Jacint Verdaguer i prevere, entre d’altres coses, exposa[1] aquestes paraules: “¿què és sinó fer pàtria recordar-nos (…) i voler conservar a tota costa les nostres tradicions i el nostre llenguatge, motllos vivents del caràcter i, per tant, restituir en lo possible la nostra pròpia fesomia (…). Doncs açò és lo que fa l’excursionista resseguint totes les encontrades de la terra catalana, l’antiquari inventariant ses joies arqueològiques, l’erudit escorcollant sos arxius, l’artista estudiant sos monuments per fantasiar-ne de nous, lo poeta cantant en lo matern llenguatge ses glòries i despertant los condormits sentiments, i el publicista de seny instruint al poble, no per sollevar-lo en il·legals alborots, sinó per donar-li consciència de lo que pot i deu esser en força del dret i en virtut de les lleis històriques i de raons etnogràfiques que, per més que facen, no podran mai esborrar ni els cosmopolites somiadors d’una fraternitat que fora de la religió va mal fundada, ni els uniformistes ideòlegs que s’han tontament figurat que als pobles podia emmotllar-se’ls de nou amb lleis noves.
Vet aquí lo que nosaltres entenem per fer pàtria, i veus aquí lo que, inspirat, està fent anys ha mossèn Verdaguer en totes ses obres, fins en los llibres i fulles soltes de devoció” (pp. 19-20).
Ja en els poemes de Jacint Verdaguer (nascut en 1845 i u dels majors impulsors de la cultura i del folklore tradicionals de Catalunya i, igualment, escriptor), captem aquest sentiment quan, en “A Barcelona”, posa
“-No -respondrà ma pàtria-, de mi i la mar és filla;
d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut:
per ço totes les aigües, digueren-li pubilla,
per ço totes les terres, pagaren-li tribut” (p. 30).
Per tant, l’escriptor no se’n va de Catalunya, terra matriarcalista on nasqué i, a més, ho empiula quan diu “Mireu-la: santa Eulària l’abriga amb sa bandera” (p. 30), és a dir, la patrona de la Ciutat Comtal en 1714, quan les tropes borbòniques entraren en Barcelona. Posteriorment, es començà a remarcar Nostra Senyora de la Mercè i, àdhuc, en el primer quart del segle XXI, més d’una vegada, era presentada en premsa de Catalunya (com ara, en diaris digitals), simplement, com la Mercè (sic).
Continuant amb el mateix poema, Jacint Verdaguer el reflecteix en uns versos referents a l’arbre, com a símbol de les arrels, amb els ancestres i amb els vells:
“Mes, ¡ai!, com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,
lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,
i, en hores de misteri, d’amants records s’hi abeura,
sentint-los com conversen i conversant amb ells” (p. 32).
Juntament amb el passat, podem veure una Barcelona (és a dir, una terra) generosa, amb fe i amb espenta com a Poble:
“l’indústria[2]i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir” (p. 33).
També copsem el sentiment de pertinença quan, en el poema “L’Empordà”, en la mateixa obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, veiem que el poeta prossegueix en la terra, tot i el pas dels anys i l’antigor de Catalunya:
“I es movien airoses les vermelles
barretines al so del flabiol,
oh Catalunya, de tos camps roselles
que ja coneix ha tres mil anys lo sol” (p. 54).
I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes:[1] Textualment.
[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “la indústria”.
En la introducció de Jaume Collell, podríem substituir “alborots”, que és un castellanisme, per “desoris”.
assemblea-pagesa-6f (1)
