El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).
En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa
“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA
(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,
-Verdaguer era el meu model- que llegia en català
als meus pares i als meus avis.
(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,
la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.
La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.
La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.
La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).
És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.
A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus
i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs
i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.
Una terra que camina i ensopega ben sovint
amb els mateixos obstacles que la història va teixint,
per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.
No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.
Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.
Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:
“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,
que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.
(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis
resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta
(…) que perviu a la sequera”.
És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.
Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.
En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
