Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Multitud de núvols.