Arxiu d'etiquetes: preparació del part

Maternitat matriarcal, el part i els primers dies d’alletament

General, , , , ,

Continuant amb el tema de l’embaràs i amb el del naixement del fill, en l’esmentada obra de Carme Miquel, hi ha un passatge en què Malena Notenovio pensa en la mare del nadó i en com es desenvoluparà la seua vida immediata: “Ella no dubta que aquells presagis tenen a veure amb Maria i amb la seua filla, Gràcia. I espera ansiosa el dia que tornaran al poble per dir-los-ho. Però hi ha un senyal que la capfica: ara i adés, els núvols es tornen com ones de la mar” (p. 205) i representen la situació del xiquet, un poc abans de venir al món, dins la mare.

Unes pàgines després, l’escriptora ens porta al un apartat que ens remembra el tema de la maternitat en altres Pobles matriarcalistes. Així, comença dient que Gràcia, la mareta del nen, “s’hi sent part de tot allò. Com si ella mateixa, d’un moment a l’altre, anara a fer-se pedra de marge, arbre, herba de la muntanya o verderol cantador.

En una d’aquelles passejades, es posa de part. I jeu a terra, sobre la catifa blanca que hi fa la flor del ravanell, sota les rosades flors dels ametllers, amb olor a mel que, arrancades pel suau vent, li llancen damunt els pètals de les flors més marcides. Dos coloms hi voletegen” (p. 220).

Com podem veure, en aquests dos paràgrafs hi ha molt de simbolisme: el nexe amb la Mare Natura (mare-filla), la pedra (fortalesa femenina) com a part de l’indret, l’arbre (associat a la dona), l’herba (la vegetació, lo natural) i el cant de l’ocell (verderol, de color groc verdós) i no cal dir que el ravanell (una planta de color blanc i verd, colors que podríem empiular amb l’esperança i amb la innocència dels nins), la tardor i l’hivern (èpoques en què més abunda el ravenell i lo fosc) i, al capdavall, les flors de l’ametler (arbre vinculat amb l’hivern i amb febrer, en la mateixa estació).

En acabant, Maria i Joana fan de comares de Gràcia i, “Entre les cuixes suaus color de flor, (…) apareix el cabet de cabells obscurs i cara morena del fill. El seu primer plor ompli els pulmons” (p. 221) i l’autora cita flors hivernenques que, “en aquestes terres, no necessiten esperar la primavera per brotar i tacar la muntanya d’esguits morats. És un ésser viu més entre la vida que pobla el Montgó i s’hi belluga” (p. 221).

Huit dies després del silenci de les tres dones, “Joana ha anat als corrals per trobar el seu marit i comunicar-li la nova.

-Demà, veges d’anar al poble i dis-li, a mon pare, que vinga, que ja té un fillet com un sol. S’ha avançat un mes.

-I com està ta mare?

-Beníssim: els dos estan molt rebé.

Quan Jaume passa a visitar el nounat, veu Maria gitada al llit, amb el xiquet a la seua vora, mirant la criatura amb cara de satisfacció. I veu radiant Gràcia, la germana-mare, ja reposada del part que ningú, tret d’elles tres i la tia Pepa el Francés, no coneix” (p. 221).

A continuació, Gràcia (la mare biològica) escampa la notícia per la vila, la gent es demana si Maria (qui és presentada com la mare del xiquet i que ho és de Gràcia), amb la seua edat, encara tindrà llet. Llavors, la tia Pepa (la velleta que havia fet un pacte amb Maria i amb la jove Gràcia) explica “que no té llet, però, amb la de les cabres de Jaume (…), el xiquet està criant-se d’allò més bé.

Però és la llet abundant dels pits de Gràcia la que alimenta aquella criatura.

Ja de tornada al poble, quan arriba l’hora de mamar, bé la tia Pepa o bé la mateixa Gràcia, s’emporten el nadó del costat de Maria (…) i, en un racó de la cambra de dalt, la jove mare l’alleta.

(…) Tots els fils de la trama s’hi estan lligant i tot transcorre com les quatre dones còmplices havien previst” (pp. 222-223).

Mentrestant, la tia gran del nadó, “Se sent contenta amb aquella tasca seua (…), gràcies a la qual el xiquet no pateix de mal de panxeta” (pp. 222-223).

Per consegüent, capim un ambient favorable a lo maternal, a la protecció cap a la dona i a una consideració, quasi sagrada, 1) del fet de ser mare, 2) de la mare i 3) de la reproducció de la vida. I tot, en un entorn comunitari femení també habitual en altres Pobles matriarcalistes, com ara, entre els colles, en Amèrica del Sud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals de maternitat matriarcal i contacte mare-filla

General, , , , ,

Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear” (p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).

Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).

Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.

Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).

És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.

(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.

La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:

“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)

Així, tres dones fan un pla i reeixirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.