El primer relat sobre bruixes que hem tret d’aquesta obra en nexe amb el Montnegre és una que es pareix a versions d’altres indrets catalanoparlants:

“Ma mare, que al Cel sia, que no era dona de dir una cosa per altra, m’ho ha contat milions de vegades.

Enmig d’un temporal, entre el soroll del vent i el terratrèmol dels trons, se sentia en l’aire una veu molt forta que cridava:

-Passeu!

I una altra que responia:

-No puc!

-Per què?

-Perquè la Martina toca.

Jo no voldria, per res del món, posar una capella a ningú, però la meva mare em deia que la veu que responia ‘No puc’ era la d’en Blanquillo, un dels més grans bruixots que hi ha hagut a Arenys de Munt” (p. 117).

Com podem veure, en primer lloc, ix el tema de la justícia de la mare (“no era dona de dir una cosa per altra”); en segon lloc, una persona (potser, una dona) dóna una orde de fer camí, però és un home (en Blanquillo, qui segueix la indicació feminal) qui diu que no pot… perquè una dona li ho impedeix (ací, mitjançant el so).

A continuació, el recopilador del Maresme inclou quatre històries que mostren la relació entre bruixes i tempestes i addueix que “Té un especial interès la primera, perquè és viscuda directament per la mare de l’informant, compto que cap al 1890.

La bruixa de Sant Andreu

Un dia, la mare va baixar a vendre bolets. Els va vendre de seguida, més barats, i se’n va anar per amunt” (p. 117). Aquest inici empiula amb comentaris sobre dones que, per exemple, se n’anaven a una ciutat o a una altra vila i en tornaven a casa el mateix dia… i amb la venda feta, com era el cas de l’àvia paterna de ma mare (1878-1968).

El narrador (Jaume Aliva) també diu a Dani Rangil que, “arribant a dalt, hi havia una bassa que sempre hi havia aigua, sempre… I, tot d’un plegat, s’adona que hi ha la dona de Sant Andreu, que deien que era una bruixa (…) i com si resés en veu baixa” (p. 117).

Resulta interessant que siga un indret aquós i abundant (prosperitat d’un element tan necessari per a la vida i per als conreus agrícoles), lligat a lo femení i, igualment, amb la religiositat ancestral que hauria passat, possiblement, en aquells llocs (i en altres) on hi hauria aplec de dones i de persones que seguirien les tradicions matriarcalistes, més d’una vegada, no assimilades per la religiositat cristiana oficial. No debades, Jaume Aliva afig que “com si resés en veu baixa”, uns mots que ens evoquen lo tel·lúric, de la mateixa manera que, en algunes rondalles, copsem l’espasa curta (com a preferida per un personatge femení que fa de guia d’un xicot) i la llarga.

Finalment, considerem adient escriure que, encara que ambdues dones eren molt amigues (p. 117), se saludaven i, àdhuc, xarraven una estona, a partir d’aquell dia, la mare continuà complimentant-la, però ja no la veia igual: ja no se’n refià mai més perquè la bruixa havia influït molt en la tempesta i en la pedregada que caigué per la zona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.