18) SEMBLANCES ENTRE EL MATRIARCALISME CATALÀ I EL D’ALTRES CULTURES DEL MÓN I PROMOCIÓ DEL MATRIARCALISME COM UN ESTIL DE VIDA QUE TÉ FUTUR.
Comencem aquest punt amb un fet real. El 6 d’abril del 2026, Dilluns de Pasqua, rebérem un missatge d’una amiga catalana, Esther (de més de setanta-cinc anys): “Molt bon dia de la Mona”. Llavors, tot seguit, hi hagué un diàleg de què plasmarem lo relatiu al matriarcalisme i que, com veurem, coincideix amb molts Pobles matriarcalistes del món:
“Bon Dilluns de Pasqua, Esther,
En el País Valencià, com em digué ahir ma mare, és costum menjar-ne Diumenge de Pasqua, Dilluns de Pasqua i dilluns vinent a Dilluns de Pasqua, o siga, en el dia de Sant Vicent Ferrer.
-És clar: el dia de Sant Vicent és festa a València i, aquí, [ a Catalunya,] a Mollet del Vallès, també és festa major.
-Hui no n’he comprat perquè tinc el costum de fer-ho Diumenge de Pasqua i el dia de Sant Vicent Ferrer, que estic junt amb els meus pares.
-Ben fet. Jo és que, amb el meu marit, ens agraden les tradicions i, encara que estem sols, dissabte vaig comprar un pastís (…) i m’hi vaig fer posar l’ou damunt i en vam menjar ahir. I avui també en menjarem.
-En ma casa, els més ‘tradicionals’, vull dir, els més en pro de les tradicions d’arrels catalanes, que no de cultures com la castellana o com l’anglosaxona, som ma mare i jo; després, mon pare.
Ella, festes, cristianisme de fets, senzill i que no cerca ni la fastuositat, ni l’espectacle, ni lo militar. En eixe cristianisme, coincidim tots tres.
Jo, en la cultura tradicional oral, en balls i danses, en el paper de la dona en la família i en la transmissió de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, en l’educació i en el sentiment de pertinença a la terra (començant per la casa i per les festes de barri).
A ningú dels tres, ens ha agradat la cultura castellana, ni Madrid.
Hi hem anat algunes vegades. En una, parle de 1987, en Pozuelo de Alarcón, una psicòloga em digué, davant d’ells, que parlàs castellà amb els meus pares. Jo li responguí, amb quinze anys:
‘-Yo, con mis padres, hablo valenciano, que es como hablamos entre nosotros.
Cuando hable con usted, lo haré en castellano’[1].
En el report que féu d’aquella consulta, ho qualificà de mala educació.
Ningú dels meus pares aprovà aquella dona, ni em criticà davant d’ella, ni després.
-Jo també sóc de tradicions, no de cristianisme: sóc cristiana i catòlica. Però, per a mi, ara, totes les tradicions i la cultura catalana les he mamades del bressol estant. I, després, en tenir l’escola bressol, doncs encara les vam treballar més i en fèiem participar els pares perquè, a la tarda, fèiem una festa amb els pares i, així, els pares (molts, castellanoparlants) les aprenien i, després, les feien a casa amb els seus fills.
La nostra funció hi era integrar els pares en tot lo que feien les seves criatures. I sempre en català.
-Interessant i important.
-Doncs sí. Però ara estic enfadada perquè, amb el Govern [ català] que tenim, es perd tota la feina que tant ens va costar aconseguir. I fa molta ràbia perquè hi vam treballar moltes hores per poder arribar a tenir el català a les escoles. I ara, a part que, per part de quatre, fins i tot, ens prenen un 25%, a més, volen ensenyar àrab en lloc que aquells s’adaptin a nosaltres, ho fan a revés; i tampoc podran servir porc els menjadors de les escoles”.
Al capdavall, li escriguí que “Jo, ahir, abans d’anar-me’n amb els meus pares, escoltava, mig plorant, música en català” de cançons tradicionals de Pasqua en el País Valencià.
Aquest tema, que podríem enllaçar amb el de la situació en molts Pobles matriarcalistes del món, exposa part de lo que, durant eixos dies, arran de la celebració de la Setmana Santa (amb què, en Catalunya i en les Illes Balears, comencen la Pasqua, però no en el País Valencià, on esdevé del dia de Pasqua fins a la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró de l’històric Regne de València i, en el 2026, de les terres valencianes, perquè no coincidís amb aquesta setmana), és en nexe amb un punt en comú amb aquestes cultures del nostre ram: l’inici de la primavera, però celebrat de manera moderada i, més aïna, femenina, maternal.
Així, passem de l’hivern a la primavera i ho fem 1).acompanyats de la música, 2) amb cares al descobert, 3) amb unes notes de música vernacla, 4) en pro de la mare, 5) amb uns bastons que, àdhuc, encara que toquen la terra, la seua finalitat no és agredir-la, sinó donar-li vida, que no romanga morta sempre. ¿Un cant a la infantesa, pel paper, com ara, en les caramelles? ¿I l’empelt entre els padrins (siguen oncles, ties, avis o àvies) i els néts amb motiu del Diumenge de Pasqua i d’altres dies festius immediats? ¿I els balls i les cançons eròtiques (de caire vivencial) i tel·lúriques? Tot açò abunda en aquesta època. I, ben mirat, són detalls que, als catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra i en pro de la llengua catalana i, com deia Jaume Vicens Vives, de la voluntat d’ésser com a mòbil primari, ens fan d’una mateixa família: la dels Pobles matriarcalistes
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En català: “Jo, amb els meus pares, parle valencià, que és com parlem entre nosaltres.
Quan parlaré amb vós, ho faré en castellà”.
I dos articles en relació amb la religiositat vernacla i matriarcalista catalana, d’aquests dies, de Joan Puig i publicats en el diari digital “La República”: https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio.
El segon: