Arxiu d'etiquetes: “Oda a la pàtria” (Bonaventura Carles Aribau)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la natura i la maternitat

El sentiment de pertinença a la terra en Bonaventura Carles Aribau (1798-1862).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment, el matriarcalisme i que, a més, també fou escrit en llengua catalana, però en terres no catalanoparlants (com ocorregué amb el d’Antoni Ma. Peyrolon, de 1830; i amb el de Vicent Salvà, de 1831, tots dos, plasmats per valencians), és “La pàtria” (https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, tradicionalment, més conegut com “Oda a la pàtria”. Aquests versos, que empiulen amb la Renaixença, foren escrits pel català Bonaventura C. Aribau (1798-1862) en 1833 en Madrid, i, amb lleugers retocs, diuen així:

“LA PÀTRIA

Trobes

Adéu-siau, turons, per sempre, adéu-siau,
oh, serres desiguals que, allí, en la pàtria mia,
dels núvols i del cel, de lluny, vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i, al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo, ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec, ni sent com en millors vegades
així, d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits i son perfum les flors”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta escriu sobre “la pàtria mia”, és a dir, sobre la terra amb què se sent vinculat, mitjançant detalls geogràfics (com ara, el Montseny i la mar) junt amb torrents…
Ara bé, lluny de la terra d’origen, només en conserva la memòria històrica, però Bonaventura C. Aribau no es nega a perdre els fruits, ni el flaire, ni lo que li evoca la Catalunya dels seus ancestres i de què ell procedeix.

Per això, tot i que l’escriptor es troba en l’altiplà castellà, ell enllaça molt més amb el seu dolç país (Catalunya), d’on, sobretot, recorda la llengua vernacla (com a plaer i com a conhort):

“¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va, a mon dolç país, en ales, jo em transport,
i veig, del Llobregat, la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort”.

 

Afegirem que, amb la llengua catalana (a què, aleshores, se solia escriure “llemosina”, la materna), va a trets positius del passat:

“Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis[1].
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis,
per estranya regió, l’accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull, del mur sagrat, la lira dels seus avis!”.

Aquestes paraules em recorden unes que escrivia un amic quan, en octubre del 2016, comentava que, més d’una vegada, el fet d’haver viscut lluny de la terra d’on u prové, el fa desenvolupar més el sentit “nacionalista”, com ell havia captat en terres d’Amèrica del Sud.

Igualment, em ve al pensament, la reacció que tenia el meu avi matern (1906-1992), quan ens parlava sobre un llibre d’Edmondo de Amicis (1846-1908, nascut en el Regne de Sardenya i, posteriorment, italià), en relació amb el tema de l’indret on u nasqué: esclatava a plorar. I, durant l’estudi sobre el matriarcalisme, trobàrem un vincle entre la resposta del meu avantpassat i lo matriarcal. No debades, Bonaventura C. Aribau plasma que,

“En llemosí, sonà lo meu primer vagit,
quan, del mugró matern, la dolça llet bevia;
en llemosí, al Senyor, pregava cada dia,
i càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí, li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca, llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit”.

 

En aquests versos, també copsem el paper de la mare i de lo femení en les cultures matriarcalistes, juntament amb el tema de la maternitat: el mugró matern, la dolça llet. A més, el poeta addueix que ell pregava en català (aleshores, es creia que el nom genuí de la llengua era “llemosí”).

Finalment, Bonaventura C. Aribau exposa uns versos en pro de la llengua catalana i, per consegüent, de la terra i, àdhuc, per a promoure-la i per a perpetuar-la junt amb el fet de sentir-se part d’on l’escriptor havia nascut:

“Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh, llengua, a mos sentits, més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta[1] edat.
Ix i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar, de mon patró, la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La forma genuïna és “greuges”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)