Tornant al tema dels tractes i que la dona era qui els tancava, el 15 d’abril del 2024, Guillem Garau ens envià un missatge de veu (i, dos dies després, un correu electrònic) en relació amb el fet que la dona pogués ser qui triàs amb qui ballar (tema que havíem exposat en Facebook el 12 d’abril del 2024). Deia així: “Hola, Lluís,

Mira, jo som Guillem, d’Artà, de sa península de Llevant, i sa meva mare té cent dos anys. Després des coronavirus, ella ha escrit unes memòries. I, bé, sa revista local d’aquí, d’Artà, ‘Bellpuig’, havia publicat nou o deu capítols de ses seves memòries, que estenen lo general: des costums que hi havia primer. I aquests són.

Ella va néixer a foravila. Sa casa, aquí, on va néixer, està a 4km. d’Artà, està a 7km. de Sant Llorenç [des Cardassar]. Són cases de minifundi; que, ses grans possessions que anaven venent, s’han mantingut a trossos. A trossos de territori: d’unes 4 Ha., 3Ha, 2Ha. inclús, i ho anaven comprant a terminis. I hi havia moltes de famílies que així vivien i explotaven sa finca sa família: molt poca gent tenia un jornaler (molt poca,… per no dir ningú). I ella, doncs, que va viure aquí…, lo que ha sentit contar de sa mare. Té molt bona memòria. I li vaig parlar des tema del matriarcat i em va dir que mai, mai, mai va sentir dir a son pare, ni a sa mare.

[I em va afegir que] ets balls es feien amb vocació de reunitzar a cases particulars. Les cases estaven disseminades enfora des poble, potser, entre mig quilòmetre, una de s’altra, en aquesta zona (dins es terme d’Artà i de Sant Llorenç).

Quan es feia un ball, es corria sa notícia amb uns quants de dies d’antelació. Sa gent hi anava ja sopada. Sempre es feien es vespres. Un dia concertaven fer un ball en una casa. Dinaven en aquella casa: hi havia un guitarrista, un cantador. Quasi sempre, es guitarrista (o es guitarristes) eren es qui també cantaven.

Es ballava moltes jotes en aquell temps. Ja, es tema de ses mateixes, [una dansa popular mallorquina que es balla a parelles,]… això ja s’havia passat un poc. Ses mateixes eren més antigues, però hi havia jotes. I mai, mai, sa dona va triar s’home; mai una al·lota va triar un jove: sempre eren ets joves que treien a ballar ses al·lotes.

Lo que ella va sentir contar (que no ho va veure) és que, devers una generació enrere o dues, s’encantaven els balls. Vol dir que ho feien com una subhasta. Sa primera (o mateixa) i sa darrera era lo que es cotitzava més, i ets homes pagaven per ballar. Però [ells] triaven ses al·lotes. Ses al·lotes, mai, mai varen triar.

Una altra cosa que et vull comentar és que, en aquests minifundis i en aquestes famílies que feien feina de supervivència, es venia molt poca cosa. Es venia, potser a final d’any, dos porcs, es venien ametles; es venia, potser, una vaca (si un podia en prescindir), es venien conills.

I també es compraven algunes coses, finques. O es decidia per casar una filla o un fill. I aquí sí que sa dona era sa que comandava: l’amo era l’amo, però la que comandava era sa dona. Un home mai s’hagués atrevit, a foravila, per aquestes contrades, a n’aquestes finques d’explotacions familiars, decidir fer una barrina, fer un tracte, fer una venda…, sense que el consultàs amb sa dona. Això sí: es matriarcat era en aquest aspecte.

Però, en ses decisions importants en una casa (si hi havia de comprar una cosa, si s’havia de comprar un moble…, si s’havia de casar una filla amb un jove, si s’havia de comprar un cavall…), sa dona era sa que tenia sa darrera paraula. 

Lo des balls, em sap massa greu, però, en aquesta zona, no, no: sempre van ser ets homes ets que van treure ses dones a ballar”.

Finalment, escriurem que, el 16 d’abril del 2024, en el grup “Paraules de les Illes Balears”, quant a les paraules de Guillem Garau, ens plasmaren aquest comentari: “No és el mateix manar a sa casa que triar an es ball. Després, al ball, comanda la dona. A Mallorca, a la casa, comandava la dona” (Malela Martorell).

Adduirem que, en llibres, en articles i en comentaris, per exemple, en relació amb les Illes Balears (com ara, en l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, de Joan Carles Sastre), captem que, quan es tracta sobre famílies de ciutat, burgesos o nobles, no es plasma tant lo matriarcalista. Això sí, en els pobles rurals, es reflecteix molt més, com escriguérem a Guillem Garau.

En nexe amb el seu comentari, referent a sa mare (qui havia nascut el 12 de desembre de 1921 i que, entre d’altres coses, exercí de mestra), en huit documents que el 15 d’abril del 2024 ens envià per correu electrònic sobre una obra que ella havia publicat en febrer del 2022, podíem llegir el que apareixia titulat com “Ses primeres vivències. Memòries de Magdalena Amorós Ginard ‘De can Capblanc’”.

En aquest capítol, Magdalena Amorós Ginard comença dient que “Lo que ara vos escriuré, a lo millor, serà mal de creure. Temps enrere, quan jo era jove, ses coses i sa vida que dúiem era molt diferent a ara.

Vaig néixer dia 12 de desembre de 1921, a sa Raval de Sos Fulles.

(…) A ca nostra, vivia amb sos meus padrins per part de mumpare”.

Agraesc la generositat de Guillem Garau que ens ho envià el 15 d’abril del 2024. Quan, l’endemà, ja havia plasmat el missatge de veu, en una llibreta, i el llisquí, per telèfon, a ma mare, quant al paper de la dona en la tria del ballador i en fer els tractes, em digué que “Això [, la tria en els balls, però no en els tractes,] haguera paregut molt atrevit, segons la norma de moral d’aleshores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.