Arxiu d'etiquetes: matriiarcalisme

Bruixes, maternitat, pactes i balls eròtics en Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Uns altres subapartats interessants del llibre “Bruixes a la Catalunya interior” i que també tenen a veure amb altres papers de les dones en els Pobles matriarcalistes, són, com ara, a) com es pot ser bruixa, b) les festes que resulten de la introducció en el col·lectiu i c) rituals d’iniciació acompanyats de balls. Anem a pams.

Primerament, Jordi Torres i Sociats, en aquesta obra, posa que “La bruixeria hereditària passa de mares a filles” (p. 17) com també ho fan altres detalls en aquestes cultures. Ací, a més, ho relaciona amb el part (un tema amb bona acollida): “Aquesta forma de bruixeria és rebuda durant el temps de quarantena després del part. Durant aquest temps, la mare no pot abandonar sota cap motiu el nadó (…). Quan mare i fill ja han anat a la missa de purificació, el nadó ja no pot ser bruixat.

També es pot aconseguir ser bruixa fent pactes amb el dimoni” (p. 17), personatge femení. Per consegüent, hi ha un lligam entre les dues generacions i, a banda, amb la foscúria.

Quant a les festes del pas al grup de les bruixes, al meu coneixement, hi ha un fet que empiularia amb lo ancestral i amb lo tel·lúric: que la dona, per a  formar part del comú, haja de besar… la part inferior del tronc del cos humà (ací, el cul), el mateix que, en l’arbre, simbòlicament, tocaria la terra i s’endinsaria en ella. ¿Representaria la cara de la mare, però en els Pobles atàvics i, ben mirat, com un empelt mare i fill, de la mateixa manera que quan el fill ho fa a la galta…? “Després de la cerimònia, la bruixa tenia contacte carnal amb el dimoni i, des d’aquest moment, ja podia anar pel món fent les trapelleries que li venien de gust” (p. 18). És més: ell (dona) marcava els dominis i “els feia el senyal a l’anca esquerra o bé a l’espatlla” (p. 18), o siga, a la banda en nexe amb lo feminal (la del cor) i amb la part del cos que representa el passat i els avantpassats.

Tocant el tema dels rituals esmentats, en aquest llibre sobre bruixes, l’autor d’Oristà trau balls que se celebraven en indrets que copsem en altres llegendes (encara que amb noms d’altres punts geogràfics). Per exemple, en “Els rituals de la font del Bou (terme de Lluçà) (…). La bruixa que convocava la reunió amb les aspirants es concentrava sobre mateix de la font, és a dir, a la roca del Vilaró de Lluçà.

Al punt de la mitjanit, calia que totes les que volien entrar dins el món de la bruixeria estiguessin presents al bell mig (…). Aquesta cerimònia es duia a terme justament on rajava l’aigua. (…) Tot seguit, tenien contacte carnal” (p. 19).

Com podem captar, hi ha vocabulari associat a la dona: la font (de vida), reunió, roca (toca la terra, dones fortes, realisme), raig d’aigua (inici de la vida, com si fos el nounat que sorgeix durant el part) i, per descomptat, l’erotisme.

Un segon ball que exposa en aquest subapartat és el que té lloc “A la plaça Balladora (terme de Sant Bartomeu del Grau)” (p. 20). “En aquest punt, es reuneixen les bruixes del Lluçanès i Montseny tots els dissabtes de l’any. (…) les danses eren d’una gran bellesa” (p. 20) i, altrament, “organitzaven una gran orgia” (p. 20) i, com addueix el folklorista (amb lletra menuda, en aquesta pàgina), “Alguns dels qui han explicat aquestes coses diuen que això són romanços; altres ho agafen més seriosament i hi havia encara algú que comentava que, abans de la guerra, concretament, per la festa major d’Alboquers, a la plaça Balladora, els saraus que s’organitzaven ja semblaven orgies, ja que hi havia molta disbauxa i es feien grans jaços dintre les garrigues” (p. 20), és a dir, com llits en què, com podem pensar, si més no, hi hauria relació entre hòmens i dones i, potser, més.

Sobre aquest darrer detall, direm que el 6 de juny del 2025 férem una qüestió sobre el tema de les bruixes i àvies i mares nascudes abans de 1920. Doncs bé: una dona a qui enviàrem una foto en nexe amb la plaça Balladora i amb la lletra petita que hem plasmat, ens respongué amb un símbol: una cara amb les celles alçades, possiblement, pel tema tractat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’expressió ‘senyora ama’, un tret matriarcal

General, , , ,

 

L’expressió “senyora ama”, un tret matriarcal. Comentaris.

En relació amb l’expressió “senyora ama”, el 6 de juny del 2021, escriguí un post en Facebook i, immediatament, el passí a molts grups. Deia així:

“En la comarca de l’Horta de València, la dona, molt sovint, rep el tractament de ‘senyora ama’, un tret matriarcal.

¿I en la població on viviu? Gràcies”.

Les respostes, que ací indicarem per grups (i començant per les d’eixe dia i, tot seguit, per les posteriors), foren aquestes. En el grup “Cultura mallorquina”, “’L’amo’ i ‘sa madona’” (Ignasi Lucena), “’Amo’ i’ ‘madona’ són els que s’encarreguen de la finca o possessió. ‘Senyor’ i ‘senyora’ són els propietaris, normalment, de fora de Mallorca. A les mares mallorquines, se’ls hi diu ‘mumare’ o ‘mama’.

Si no és la teva mare, a una dona, se li diu ‘senyora’ o ‘vosté’” (Llorenç MD Fuaka), “’Madona’ i ‘l’amo’” (Mëria Lillake), “’Sa madona’, a Lloret” (Xesc Grimalt), “’Sa madona’, a Mallorca. ‘L’amo’ i ‘l’ama’, a Eivissa” (Catalina Tur Alemany), “Sa madona du es maneig![1]” (Coloma Mayol), “També ‘mestressa’ (Miguel Batle Bisquerra).

A Miguel Batle Bisquerra, tot seguit, Victoria Torres li comentà que “’Mestressa’ és quasi un insult a Mallorca; bé, a Sóller, almenys. És com si diguessis, en castellà, ‘mandona[2]’” i Catalina Manresa addueix que “’Mestressa’ es deia a tota dona que tenia un ofici i, per tant, ‘duia es maneig’. Sa meva padrina era sastressa i tothom li deia ‘sa mestressa’. Sí que ho deim de ses nines ‘mandonas’, però no com a insult”. I Miguel Batle Bisquerra, respon a Victoria Torres: “Supòs que, a Sóller, sí; emperò, a Inca, era molt comú. També se pot emplear per dir que és una dona mandona”. 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes respecte a l’expressió “senyora ama”, del 6 de juny del 2021 i posteriors, foren “’Mestressa’” (Maria-lidia Busquets Buezo), “És l’equivalent a ‘mestressa’ de la casa” (Lluis Tomas Roig), “Al poble (Baix Camp), em diuen pel renom de la casa” (Montserrat Bosch Angles), “A casa meva, és ‘La Mestressa’, com ho dèiem al Bagès, quan jo era petit” (Josep Salinas Balga). Cal dir que Josep Salinas Balga escriu “’La Mestressa’” i no “’la mestressa’”, un detall significatiu. Més comentaris: “’Mestressa’” (Rosa Maria Valoix Batet), “’Mestressa!!!!” (Carme Picas Guasch), “A l’Empordà, també ‘Mestressa de casa’” (Montserrat Frigola Costa).

En el grup “Dialectes”, els comentaris del 6 de juny del 2021 (i d’altres dies), sobre l’expressió “senyora ama”, foren “’Mestressa’, Molins de Rei” (Isabel Bargalló Sánchez), “A Mallorca, els nobles anomenaven les padrines com a ‘senyora àvia’” (Paquita Alcover Fontanet) i Maria Montserrat Morera Perramon escriu a Paquita Alcover “I a Manresa”; “’Mestressa’, a Vilanova i la Geltrú” (Anna Sana), “’Mestressa’ o ‘marona’, comarca de la Selva” (Sergi Sanprat), “’Sa Madona’[3] (Mallorca)” (Joan Cubells Fullana), “A Favara, el tractament de les xiques amb amo, a la senyora de la casa:

‘-Senyora ama: done’m diners per anar a comprar’, per exemple” (Rosa Bixquert). Tot seguit, hi hagué uns comentaris entre Rosa Bixquert i jo i, així, li preguntí:

“-I eixe exemple, ¿el sol fer també un home a la dona?

-També. Un poc amb ironia:

‘-Pare, anem al cine?

-Espera a vore què diu la senyora ama’ (referit a la mare).

-Això és semblant a quan, en les Illes Balears, un home comenta a un altre que ‘sa barrina’ (l’acord) el determinarà la seua muller, no ell.

L’exemple del cine reflecteix que és la dona (la mare) qui tria”.

I, en relació amb aquests comentaris de Rosa Bixquert i meus, Espe Carbonell addueix que, “A Almussafes, igual. O sols ‘ama’ (però sempre referit a la mare)”. ‘A Barcelona i Girona, diem ‘amo’ i ‘mestressa’” (Esther Jolin), “’Mestressa’, pel Solsonès” (Cristina Fons), “Quan, abans, estaven totes les portes obertes i no hi havien timbres als llindars, entraven a les cases cridant… AMA!!! I tal vegada, a les de menys confiança i/o ‘alta alcurnia’… ‘Senyora ama!! [senyama], Almussafes (Ribera Baixa del Xúquer)” (Espe Carbonell) i, Juan Miguel Carreres Senabre li contesta que “Això també passava a l’Alcoià-Comtat”. L’endemà, 7 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí amb ma mare, em digué “Ho he sentit, a algú, a l’entrar a una casa, que no tenia confiança o no tenia amistat o que no coneixia la gent”. A continuació, en el mateix grup, en llegim, per exemple, així: “’Madona’, per Menorca” (Magda Irla Borras), “’Mestressa’, a les Garrigues” (Carme Companys Tahull), “El meu pare, a ma mare, li deia ‘ama’. Alcàsser, Horta Sud. València” (Rocio Gil Marí[4]), “’Mestressa’, al Tarragonès” (Rosa Maria Basora Torres), “’Madona’, a Mallorca” (Magdalena Bernat Oliver), “Al Bages, ‘mestressa’” (Maria Ferrer), “Al camp, deim ‘Sa madona’, Menorca” (Gloria Pérez Capó), “A Mallorca, deim ‘madona’” (Margalida Fuster Homar), “’Senyora ama![5]’, Horta Nord” (José Maria Verdú Gimeno), “Bé, com ‘madona’ o ‘mestressa’ o ‘mi señora’, però no em sembla pas cap tret matriarcal, sinó un tractament de cortesia” (Eduard Garrell), “’Mestressa’, a molts llocs de Catalunya” (Encarna Martín de la Sierra), “ A Mallorca, la paraula ‘mestressa’ ho diuen quan una dona té molta comandera! ‘Hi ha una bona mestressa amb aquesta!!’. És una dona que diu la seva i s’ha de fer lo que ella diu” (Margalida Fuster Homar).  A continuació, Dolça Essència respon a Margalida Fuster que, “A les dones dels mestres, també els hi deien ‘mestresses’”. Igualment, Joan V Pascual comenta que, “Als majors, en el Cabanyal[6], sí els he sentit dir ‘senyora ama’[7], però com a expressió feta, no en el sentit de ‘subordinació’ de classe” . El mateix dia, responguí a Joan V Pascual: “Efectivament, Joan. Així es plasma en un llibre de rondalles valencianes de l’Horta de València. (…) Visc en Alaquàs (l’Horta de València)”. 

Agraesc la participació de tots com també les vostres aportacions, que tant ajuden a plasmar en Internet i, de pas, a fer accessible, lo que està vinculat amb la llengua catalana i amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Aquesta frase és molt coneguda en les Illes Balears. Li comentí “Hi estic totalment d’acord”.

[2] Hem escrit aquesta paraula (i derivades) com figuren en el text original. Li responguí que “El ‘senyora ama’ l’he llegit en unes quantes rondalles de l’Horta de València i, pel context, és equivalent al ‘sa madona’”.

[3] El tractament apareix en majúscules, en la font original.

[4] A Rocio Gil Marí li comentí que, “Mon pare, d’Aldaia (1942); a ma mare (de pares d’Alaquàs, 1943): ‘Lo que tu digues, mare’”.

[5] En l’original, “Senyorama!”.

[6] Una històrica població de l’Horta de València, ara part de la ciutat de València.

[7] En l’original, “senyorama”.

[8] Una població de la comarca de l’Horta de València.