Una altra rondalla del Pallars en què copsem el matriarcalisme és “La perdiu i el gos”, recopilada per Pep Coll. De principi, llegim “Temps era temps, quan les bèsties parlaven, (…) establien tota mena de tractes” (p. 162) i, com qui toca els peus a terra, addueix “Més o menys, el mateix que ara fem els humans” (p. 162). O, en altres paraules, que la cultura de cercar acords entre persones perviu en el Pallars i, per descomptat, entre els catalanoparlants que continuen fidels a la línia matriarcalista vinculada amb la llengua catalana. Afegirem que prenen part una rabosa (l’astúcia i, més d’una vegada, l’engany, en un personatge femení), una perdiu (la dona amb molta perspectiva i, ací, líder) i un gos (l’home que accepta tot lo que li diuen, però que és ben tractat).
Com que la perdiu sospita que la guineu li ha fet malbé el niu, se’n va al gos (amb qui tenia molta avinença) “i li pregà que es fes el mort per tal d’escarmentar d’una vegada aquella bestiota més gormanda (…). El gos ho acceptà de bon grat” (p. 162), de la mateixa manera que, en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 (i en moltes de les immediates), ho fa el marit.
Tot seguit, la rabosa fa un fals jurament, el gos es llança sobre ella i la deixa mig estabornida. Al moment, passem a un segon acord entre l’home i la dona, amb la muller (la perdiu) portant les calces:
“-T’estic molt agraïda per l’escarment que has donat a la guineu! (…) Demana’m el que vulgues que, si és al meu abast, procuraré de complaure’t.
-Doncs, com que m’has fet treballar, ara, l’única cosa que voldria és traure el ventre de pena! -demanà el gos” (p. 163). Per consegüent, ni la dona apareix com una somiatruites (li farà costat sempre que puga), ni acceptaria qualsevol proposta del gos (el marit). A banda, el gos considera que el treball ha de ser compensat, encara que siga amb un menjar que li permeta viure bé.
A continuació, l’ocell, que sap que el seu cant podria fer que la seguissen i que ell també ho aprofitàs, li comenta:
“-Mira: molt a prop d’aquí, hi ha un poblet on avui fan unes bodes. A l’hora de dinar, quan els invitats siguen a taula i les dones a la cuina, jo volaré fins al balcó i em posaré a escotxegar[1]i vindran fins al balcó” (p. 163). Resulta significatiu el simbolisme que reflecteix aquest passatge, àdhuc, com a sinònim de portar la veu cantant, això és, de lideratge, de fer de cap de colla. I, com veiem, la dona (la perdiu) és qui té el timó i els altres (invitats, dones que eren en la cuina i el gos) seran menats per l’ocell. En acabant, ella li addueix: “Llavors, tu entres a la cuina i arrambles amb allò que més et vinga de gust.
Així ho van fer” (p. 163).
I en un tercer acord, el gos torna a demanar a la perdiu (l’home, a la dona):
“-Ara voldria regar l’estómac amb un bon vi de la Conca!
-Molt bé -va dir la perdiu-. Mira: per aquell camí, hi passa un traginer que transporta tres càrregues” (p. 163) i el ca i ella ho assoleixen.
“Poc després, ambdues bèsties es tornaren a reunir” (p. 163), per quarta vegada, com moltes parelles catalanoparlants del primer quart del segle XX o anteriors. I ella, servicial però no submissa al gos, li diu:
“-També en això procuraré servir-te. ¿Veus aquella parelleta d’enamorats que fan la migdiada sota d’aquell om? Doncs, guaita’ls bé i prepara’t” (p. 163) per a fer realitat l’objectiu del gos (p. 163). Immediatament, la perdiu passa molt pròxima a la parella de nuvis, i el xicot, com que l’au es mou amb agilitat, en lloc de baixar la mà sobre el pardal, engalta una plantofada a la seua estimada (pp. 163-164).
Al capdavall, el gos pogué menjar bé i tirar-li un poc d’alegria a la vida i, quant a la perdiu, “així, (…) va oblidar la destrossa del seu niu” (p. 164) i, per consegüent, els dos ixen guanyant i beneficiats de l’agraïment, de la col·laboració, de cercar acords i de no pensar en l’almerç ràpid, sinó també en els altres i en líders creatius, eixerits i benvolents.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Escotxejar, cantar la perdiu.