Prosseguint amb el relat “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha un diàleg:

“-Amb fesols? -respongueren admirats els d’Algerri. -Què voleu dir amb això vostra paternitat?

-Molt senzill -afegí el frare: -Ja que tan pobres sou (i així ho reconec), convinguem a donar a cada fesol el valor d’una lliura barcelonesa i pagueu amb aquesta classe de moneda.

I tal dit, tal fet: tantes mil lliures, tants mils fesols… i en paus.

Després d’efectuat el pagament, … n’hi havia tres quartans!

De retorn al monestir, i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula el contingut embolicat amb un gran mocador (…).

-Aquest és el resultat del passament de comptes amb els d’Algerri, en virtut del poder i de la facultat que em foren conferits. Així com així tampoc hauríem pogut cobrar; perquè, ‘Allà on no hi ha res, el rei hi perd els drets’, i tan rica serà la comunitat de l’una manera, com de l’altra.

El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre els acarnissats odis amb què tota una comarca els menaçava per a lo successiu.

D’ençà de llavors, els habitants de la baronia d’Algerri pagaren religiosament al monestir els delmes, censos i la resta d’impostos sense frau, ni engany” (pp. 60-61).

Una de les coses que cal destacar d’aquesta narració és el tema de la manipulació (no acceptada en els darrers mots), un detall que vincula amb el matriarcalisme lo escrit.

En l’anècdota que Jaume Ramon Vidales (1846-1900) adjunta a continuació, “Monjo… o monja”, apareix un fet que és present en més d’una rondalla i ambientat a mitjan segle XVI: la xica que es feia passar per xic.

“Un dia (…) trucà a les portes del monestir, demanant protecció i acollida un jvoe de pocs anys, qui digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vila-roja i que allí restà de criat.

Dòcil, servidor i diligent, ben aviat, es guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.

En veure’l tan estudiós, de no escassa intel·ligència, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-li l’hàbit de novici. 

Però el temps passava: en Joan Bartomeu, de la infància, passà a la pubertat i, en esclatar la poncella i convertir-se en flor, no pogué amagar per més temps els senyals propis del sexe femení, al  qual pertanyia.

Temorosa que es descobrís lo, fins llavors, ignorat, s’agenolla als peus del pare abat, qui, aleshores, era Pere Bogues, i, entre llàgrimes i sospirs, li revelà l’engany, implorant perdó i misericòrdia.

Els motius que induïren a aqueixa dona a entrar en el monestir, mai arribaren a saber-se, perquè, com secret de confessió, foren guardats per l’abat en els plecs més amagats de la seva consciència i, amb ell, baixaren a la tomba.

Rebuda l’absolució amb gran secret i prudència, l’Isabel, que així es deia la protagonista, sortí del monestir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai en falten) ,sen que ningú hagués esment d’un cas tan estrany com anormal.

Tant sols després d’algun temps, amb gran misteri i a cau d’orella, els monjos es contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autèntic que acabem de relatar, mes ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a la història” (pp. 61-62), entre d’altres coses, pel silenci que féu el pare abat.

Sobre aquesta narració, direm que la comentí (i potser la contí) a ma mare el 17 de juny del 2025 i em digué “No ho ficaria en dubte”. En eixe seny, hi ha contalles i cançons que en plasmen, de paregudes, com ara, quan una jove vol participar en una activitat en què només ho poden fer hòmens.

Al capdavall, encara que és descoberta, també és condonada, possiblement, per a compensar el paper que ha fet al col·lectiu (ací, una xiqueta amb molta facilitat per a l’estudi i aprovada pels monjos). No debades, el superior decideix no dir-ne res, tot i que podem pensar que desaprovaria la mentida. Per tant, altra vegada, la comunitat (representant de la cultura catalana) es posa amb el Poble, amb la cultura matriarcalista vernacla, un fet molt comú al llarg de la història de Catalunya i dels comtats catalans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.