Una altra rondalla que apareix en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que podríem empiular, per semblança, amb el que hem posat sobre el mot “calces” i el marit Calces, és “Pardalet en divendres”. Un divendres, dia de confessió, una dona se’n va al rector i li comenta sobre ella i el seu home (qui havia anat a la verema):

“-Mire, senyor rector: no puc vindre a prendre la comunió.

El rector li demana:

 -Per què?

Ella li diu:

-És que es meu home ha vingut de sa verema i, tant de temps que no hem estat junts, i mire lo que passa: he menjat pardalet.

Llavors, ell li respon:

-Dona. ¿I just s’ha menjat es pardalet només ha vingut?

Ell li afig:

-Sí. Però era es pardalet d’ell.

I el rector li diu:

-Puix això no és pecat, dona. Es pardalet seu no és pecat.

La dona li diu més:

-Puix, què farem?

I ell li diu:

-Toque, pot vindre a prendre la comunió.

I aquella dona va dir:

-Puix ara ja és resolt. Aqueix pardalet no és pecat” (pp. 180-181).

Altra vegada,  l’Església vernacla al costat  del Poble.

Un altre escrit de la mateixa corda i ambientada en Pasqua, “Sa confessió”, trau simbòlicament el nexe entre lo sexual i la dona: “Era per Pasqua, quan, abans, tots anaven a confessar-se. I una xica entra a missa i, en això, veu a una, qui es rentava les mans a sa pica d’aigua beneïda. Aleshores, li diu:

-Xica!, què fas?

L’altra li respon:

-Calla! Que he dit al rector que he tocat as nuvi i m’ha dir que em rente ses mans amb aigua beneïda.

I la primera li afig:

-Doncs no l’embrutes, perquè, a mi, em farà glopejar!” (p. 183).

Així, com que “glopada”, atenent al “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, representa la “Quantitat de semen que s’ejacula de cop”, el missatge va més enllà del lligam entre lo aquós (la dona) i lo masculí (la llavor): la segona de les dones hauria de beure-la…

Una altra contarella paruda amb una altra també en relació amb l’arribada al cel, és “Un que va anar”, amb què podem copsar la sexualitat en les cultures matriarcalistes. Així, un home es mor, aplega al cel i, després de passar per diferents portes (tret que podríem lligar amb l’empelt entre la cultura tradicional castellana i bona part de l’Església valentina), li diu el Senyor. Altrament, la dona és dalt de l’home. Diu així:

“-Maria! Ací no entra ningú si no va en cavalleria. Ací no entra ningú si no va en cavalleria.

Llavors, aquell, qui ho escoltava, diu a la seua muller:

-Doncs mira: ja és tot arreglat. Jo faig el ruc i tu em puges i hi entrem tots dos: anem en cavalleria.

Però, com que van entrar a on era Sant Pere, Sant Pere els va demanar i respon el marit:

-Bo! Tu, ¿què és lo que has fet en la terra?

-Mire. Jo no he fet res. Jo sempre he estat molt bon xiquet: jo no he fet res, ho he fet mal a ningú.

Aleshores, el Senyor diu a Sant Pere:

-Pere! Porta l’estraleta

i li tallarem el piu;

si no, ¿per què no es divertia

quan estava viu?” (p. 184).

Aquest final, el 21 de gener del 2026, ens evocà una anècdota que un valencià nascut en els anys quaranta del segle XX ens contà algunes vegades. un dia, durant el règim del general Franco, ell anà a declarar a un guàrdia civil. El policia li féu unes quantes qüestions: si era afiliat a algun sindicat, si ho era a algun partit, si ho era al sindicat vertical del règim… I, com que li responia que no, aquell li demanà: “Entonces, ¿qué clase de hombre es usted?”. Però l’informador ens remarcava que ell s’havia limitat a dir-li la veritat…

En canvi, la resposta del Senyor és més moderada i lliga amb el matriarcalisme: la sexualitat com a part del desviament de la rectitud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.