Arxiu d'etiquetes: “Les festes majors a Catalunya” (Maria Josefa Massanés i Dalmau)

El sentiment de pertinença a la terra, festes tradicionals i les dones com a transmissores de la cultura

Una altra persona que plasma el sentiment de pertinença a la terra, i que nasqué en la primera meitat del segle XIX, és la catalana Maria Josefa Massanés i Dalmau (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887), com captem en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les festes majors a Catalunya” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_festes_majors_a_Catalunya), en la web “Viquitexts”, en què figura un poema de 1879 (ací, amb lleugeres adaptacions) que empiula amb aquest tret del matriarcalisme. Diu així:

“LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

Bons com parets, les vostres festes

molt verament plauen al cor;

elles són grata recordança

dels francs costums d’un temps millor.

 

Elles atrauen, elles juntes,

ben avinguts com a germans

als qui, per sort i per nissaga

o per instint, són catalans”.

 

Per tant, en aquests versos, copsem un vincle entre les festes tradicionals amb els qui són de la població o bé de la terra (fins i tot, amb els qui hi estan arrelats fa generacions) i amb els qui, encara que són forasters, participen en els indrets on es celebren.

Igualment, també exposa el tema de l’esperit acollidor dels catalans, indistintament de la classe social i de l’edat:

 “Elles, amb pura senzillesa

i patriarcal fraternitat,

igualment donen franc hostatge

al proletari que al magnat

 

i a la donzella forastera

que, a cercar, va garrit aimant,

com als fadrins que, amb gentilesa,

van dards d’amor als cors tirant”.

 

A més, fa una defensa de Catalunya (ací, del costum de fer aplecs festius) com també dels jóvens i de l’esperança, trets que tenen a veure amb un moment de reviscolament de lo relatiu a la terra (començant per la llengua i pel folklore): la Renaixença, a partir del segon terç del segle XIX. Així, escriu

 “Quants, amb menyspreu o befa, miren

nostres anyals festius aplecs,

o no han nascut en esta terra

o tenen cors com buscalls secs.

 

Puix molt complau i regocija[1]

veure gosar la joventut;

el qui, amb rancúnia, al jovent, mira,

trista tindrà la senectut.

 

Flor de la vida, Jovenesa,

tu ets l’esperança i goig del món;

sens ton bullici i ta cridòria,

de la vellesa, els jorns, ¿què són?”.

 

Adduirem versos en què es reflecteix bona avinença entre la poetessa Maria Josefa Massanés, els jóvens, persones d’edat intermèdia i els vells, perquè comenta que tots ells es senten de Catalunya:

 “Enfilall d’hores neguitoses

feixos de mals i sofriments;

disfruteu, doncs, amb honestesa,

d’eixos ‘gradosos passatemps.

 

Cobra, qui molt tot l’any treballa,

en eix descans de nou vigor;

fins son record, al vell, reanima

en cada anyal festa major.

 

També, amics meus, en la vellúria,

eix temps feliç recordareu

i, tal vegada, a ma memòria,

algun sospir consagrareu.

 

-Ja no existeix -direu- l’anciana,

la popular cantora humil,

la que, senzilla, ens inculcava

rica moral en pobre estil;

 

la que mirava aqueixes festes

dels temps passats, records llunyans

que, amb sant respecte, servar deuen

quants tinguen sang de catalans-“.

 

Finalment, en els darrers versos, apareix la dona com a transmissora de la cultura tradicional i, així, un tema en nexe amb el matriarcalisme junt amb el paper que cada català pot fer per les tradicions vernacles, especialment, per les que venen de temps remots.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, en lloc de la forma genuïna “alegra”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)