Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)