Arxiu d'etiquetes: la terra i la realitat

Catalans que treballen la terra, amb noblesa, pel bé de la població i molt oberts

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, i que empiula amb el matriarcalisme, és “La fàbrica de moneda i el nom del poble”. Una vegada, el rei viatjaria a Tornabous i, en el poble, es feren uns preparatius apoteòsics. El rei es quedà a dormir.

Ara bé, durant tota la nit, s’estengué el rumor que “el rei no era allí per casualitat, sinó per indagar si, en aquest poble, hi havia una fàbrica de moneda, car la riquesa del poble així li ho feia sospitar” (p. 512). Com veiem, no se’ns indica si el rei era de la Corona Catalanoaragonesa o no. No obstant això, hi ha un fet històric que explica el passatge que veurem tot seguit: la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre”, espanyola i amb seu en Madrid, nasqué en 1893 i, per tant, el rei prové de terres castellanes. De manera que podríem situar la narració, per exemple, en un context de la darreria del segle XIX o en els primers anys del segle XX, moments en què visqueren persones vinculades amb la noblesa (com ara, el rei Alfons XIII) que, més d’una vegada, gaudien un temps amb dones que es dedicaven a la prostitució.

Afegirem que, en la narració, apareixen els rumors sobre el rei: “Si la població era rica, no era degut al falsejament de la moneda rodona, sinó a d’altres motius més nobles: el seu treball” (p. 512). Per consegüent, veiem, per una banda, la cultura de l’enveja i de la desconfiança amb el poble i, per una altra, tocar els peus en terra (la realitat) i la faena i la riquesa per mitjans honests, no a través del joc brut, ni de l’abús.

Per això, “L’endemà, al matí, van decidir donar-li una lliçó al rei, i així ho prepararen. Tan bon punt el dia trencava l’alba, la gent del lloc va fer com cada dia feien (…) i tragueren els seus bous per anar a treballar els camps. Era costum que, cada dia, els bous es trobessin a la plaça del poble i, d’allí, marxessin als camps a treballar; i també aquells que tenien bous i no tenien terra, acudien a la plaça, per tal de veure qui els llogava per a treballar als seus camps” (p. 512). Aquestes línies, a més de plasmar com s’iniciava un dia faener en aquestes terres, també posen la plaça, un detall molt en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení, no sols com a punt de trobada.

I, mentres que els bous es movien, els servents del rei decideixen despertar-lo. Llavors, el monarca els respon:

“-¿I què carai volen en aquestes hores tan matineres? -digué el monarca, encara mig adormit.

-Insisteixen que us lleveu i aneu a la plaça del poble -afegiren els mateixos servents” (p. 513).

Així, la llegenda ens presenta dues maneres de viure: la faenera i amb relació amb la terra  i, per una altra banda, la del malfaener que viu de baldraga i poc interessat per la política i pel poble, això és, la del polític sense miraments.

El rei, junt amb la seva escorta, fa via cap a la plaça, “on ja tothom l’esperava.

-Què volíeu, poble meu? -digué el monarca, sorneguer.

-Senyor, hem sabut (…) que veníeu a inspeccionar si teníem una fàbrica de moneda falsa, ja que el nostre estat econòmic així us ho ha fet pensar.

-Sapigueu, senyor, que l’única fàbrica que tenim de moneda és el nostre treball diari; i, l’eina per fer-ho, els nostres bous.

-Aquells que no tenen terra i tenen bous, també arriben cada matí aquí, per tal d’ésser llogats i treballar per al bé de la població” (p. 513).

De nou, es plasma 1) la figura del malfatà i que s’arronsa en els privilegis i 2) els qui, des de bon matí (i el remarcat és nostre), actuen pel bé de la població i dels altres, no, rònegament, en benefici propi i, si de cas, d’algunes persones més (o bé del seu ram).

Aquests passatges expliquen que “El rei, davant aquella situació, s’avergonyí i demanà, amb humilitat, perdó per haver dubtat de l’honradesa i del treball de la gent.

I, des d’aquell dia, en què el monarca va veure que era degut al treball de persones i animals el benestar i el progrés d’aquell poble i, en recordança que, cada matí, els bous anaven a la plaça i allí donaven tombs (…), va quedar-li, a la població, el nom de Tornabous” (p. 513).

Finalment, com a aclariment, direm que, així com, per exemple, en moltes poblacions valencianes, els braus que no estan castrats reben el nom de bous; en aquesta narració, podem pensar que ja ho estan i que, per tant, són els que es dediquen a llaurar el camp sota les indicacions dels qui els menen (ja que, com ara, no es fa al·lusió a vaques, ni a activitats relacionades amb la pastura o de ramat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones a què tira més la terra i la realitat i molt obertes

General, , , ,

 

“Els tirava més la terra i la realitat” i el sentiment de pertinença a la terra en les àvies (o padrines) o bé en les mares nascudes abans de 1920.

El 13 de maig del 2022, en Facebook, posàrem un post en què demanàvem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿els tirava més la terra i la realitat o bé el cel i la religiositat? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Tant la mare com l’àvia paterna eren totalment de la terra; les coses celestials, religioses, eren tan sols de caire folklòric (com Nadal o el dia de Rams) o bé obligat per les circumstàncies polítiques del moment, com el casament per l’Església o els bateigs: si, a mi, no em batejaven, no podria haver anat a escoles municipals; si els pares no es casaven per l’Església, no es cobraven els ‘punts’” (Francesc Castellano), a qui vaig escriure un enllaç amb part d’una obra de Santiago Rusiñol, “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), publicada en la web “Mag Poesia Mallorca Web”, escrit recomanable per a aquests temes i que em pose de part de la mare del capellà que apareix. També ens comentaren “A casa, vivien els pares, àvia i besàvia. A tots, els tirava més la terra. Sí que es celebrava Nadal, Corpus, batejos, comunions i casaments per l’Església” (Montserrat More Mayoral), “La mama havia anat a ‘colegio’ de monges i era de resar tot a l’anar a dormir. Però era de terra, tocava de peus” (Montserrat Cortadella), “A la mare, com a les àvies, la terra. A la família, no eren massa religiosos. Se seguien les tradicions, però no passava d’aquí” (Rosa Garcia Clotet), “A la meva àvia, la terra. Feia les coses ‘per costum’, com anar a beneir la Palma el Diumenge de Rams, però no pas per esperit religiós autèntic” (Isabel Esteve Bertomeu), “El Cel. Sa meva àvia paterna era, cada dia, a missa primera a les cinc del matí.

Ara ja no en fan” (Angels De Ramon Vicens), “La terra, sens dubte. Els meus padrins no eren, precisament, religiosos. Seguien les tradicions religioses, però més com a tradició cultural que religiosa” (Maria Perelló).

En el grup “Cercle català d’història”, el 13 de maig del 2022, ens escrigueren “Les meves àvies eren atees i els tirava la ciutat i l’oci, a una, i, a l’altra, la terra, els tomàquets i les aus. No anaven mai a missa” (Valentina Bachs Verdú), “Fins a on sé, les meves àvies eren de tocar de peus a terra” (Angelina Borras Planas), “Soc del parer que, bàsicament, eren de tocar de peus a terra, però vivien molt dominats per la religió. En temps de república, potser no tant” (Joan Serrats), “La meva iaia, nascuda al 1904, era una dona molt pràctica, gens religiosa, fins i tot, es va separar d’un marit baliga-balaga abans de la Guerra Civil i va criar una filla, la meva mare, tota sola” (Viki Mulà Curós), “La meva deia que primer l’obligació que la devoció. A casa, tenien mas i, de feina, no en faltava pas” (Maria Mercedes Fàbrega Dalmau), “La padrina vivia al camp i hi treballava. Era molt religiosa i creient. L’àvia que vivia a ciutat, no practicava, però batejava” (Roca Aragonès Cardona), “La meva àvia va néixer al 1892. Ella no anava a missa: tenia feina. De jove, no hi anava perquè treballava per altres i, de gran, tampoc hi anava perquè tenia feina a casa. Se li va morir l’única filla i havia de pujar cinc nets/netes. És l’única mare que conec. Ara bé, ens posava de diumenge i enviava a missa” (Anna Pastó), “Les meves àvies (1892, 1894), una treballava al camp i, l’altra, nascuda al camp, va acabar treballant al tèxtil.

Les dos, grans lluitadores, cada una al seu entorn. I gens religioses, molt decebudes dels capellans. Però les dos conservaven la tradició de la família i tots els vincles que això comportava.

Tradició, sí; religiositat, no” (Merce Junquero).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de maig del 2022 ens plasmaren “A l’àvia, li tirava més la realitat. Els temps eren difícils i no li quedava altre remei” (Anna Babra), “La meva mare li tirava més la terra i la realitat. A l’església, només hi anava per força, en alguna celebració.

A missa, hi enviava el pare… Ella deia que tenia feina” (Rosa Rovira), “La mare i l’àvia anaven a l’església pel què diran, no pas per fe. El capellà podia fer falta algun dia. Tot una gran mentida” (Consol Segu), “La terra i la realitat. Eren molt bones persones” (Carmen Fabra Pujadó), “Els temps eren difícils i vivien dels fruits de la terra. Més aviat, quan no plovia o, per malalties, es recordaven dels sants” (Josep M. Barenys Barenys), “Eren més de terra. No hi havia temps per perdre. Molta feina a fer” (Angela Arenillas F), “La terra i la realitat” (Maria Rosario Pascual), “La padrina materna era molt religiosa. Tenia un fill capellà. Mu mare era més realista, tot i que l’ambient religiós era prou viu.

La padrina paterna era més prosaica, tenien un negoci i, amb aquesta excusa, es lliurava de certes obligacions i, això, que eren els veïnats de més a prop” (Marga Ferrà Ensenyat), “La terra i la realitat” (Magda Bohigas), “Àvia, 1912. La terra i la realitat” (Sandra Cabrespina), “La terra. Sols seguien les festes cristianes per costum i, jo mateixa, vaig batejar el nadó de blanc i llarg, amb mantell fet per ella i vaig pagar la butlla perquè érem en Quaresma, i doble, per arribar tard” (Silvia Franch), “L’àvia materna era religiosa i, a la vegada, llesta i pràctica. L’àvia paterna era atea” (Maria Dolores del Amo), “Ses meves dues padrines eren molt religioses. Una resava cada horabaixa el rosari. Aquest rosari, el tenc jo ” (Angela Bosch Jerez).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 13 de maig del 2022, Jose Tomas Montolio comentà “Mare nascuda al 1918. Tocava de peus a terra. Diumenge de Rams i res més”. 

Finalment, en relació amb aquest tema, el 13 de maig del 2022 ho comentí a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcalista):

“-Hui faig una pregunta en relació amb la terra i amb la realitat i, a banda, amb el cel i amb la religiositat.

En la cultura colla, la religió ¿està molt vinculada amb la terra com a mare, així com, en la culltura grega, ho feien amb Demèter i, després, en tot l’àmbit lingüístic, amb els Sants de la Pedra? Gràcies”. I em respongué “Ella és la Pachamama, terra i aigua que, fecundada pel déu Sol, els dona la vida”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.