Continuant amb aquest tema, exposarem trets matriarcalistes que capírem en dos articles de Joan Puig, publicats en el diari digital “La República”, i que enllacen amb altres cultures tel·lúriques. La primera font, “[VÍDEO] L’herència de la dictadura passeja per moltes processons de Setmana Santa, l’estètica franquista s’imposa a la tradició catalana” (https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana), és del 4 d’abril del 2026 i hi accedírem el mateix dia. La segona, “[REPORTATGE] L’ofensiva per espanyolitzar Catalunya, l’exemple de les processons que són transformades per la militarització i l’espanyolització” (https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio), del 5 d’abril del 2026, i la trobàrem l’endemà.

Així, Joan Puig trau signes que hem considerat del ram.

En primer lloc, els tradicionals Armats de Mataró van units a una representació dramàtica i a l’austeritat i apareixen com “el soldat de fusta i cartró”. Açò ens porta a la fusta, la qual lliga amb el mot “matèria”, amb el llatinisme “mater” (mare) i, així, amb la terra. I més: “(cascos amb plomalls, el soroll rítmic de les llances contra el terra)”, “una guàrdia cerimonial de caràcter quasi festiu i teatral”. Sobre l’acte de tocar a terra, ens porta al ball de bastons, tradicional en alguns indrets catalanoparlants: aquest contacte ho és amb la Mare, perquè romanga amb vida, perquè fructifique en un esdevenidor en forma de prosperitat i de bones collites.

En segon lloc, “les processons les organitzen gremis (…) amb un caràcter civil i local”. Açò pot dur-nos a llocs religiosos (per exemple, ermites i santuaris) que eren molt a prop de la vila, del llogaret, etc. i que no eren majestuosos. A banda, parla del “soldat romà tradicional català”, o siga, no el fet per importació, sinó en línia amb la cultura vernacla. Cal dir que, com en moltes festes de barri, àdhuc, en els primers anys del segle XXI (i n’he vist, fins al 2009, després de trenta-huit anys vivint en una mateixa zona de la vila d’Aldaia).

Així, en aquesta vila valenciana, les clavariesses que organitzaven la festa de Sant Antoni (en gener), si de cas, contractaven uns quants jovenets (o adolescents) que tocaven tambors i cornetes (però vestits al seu gust, no com si fossen soldats d’un exèrcit) i, a diferència de la falla que hi havia en el Carrer Sant Antoni, la música no era mai militar (ni la festa tenia aquest toc), ans ben distint: uns actes en què les dones portaven la iniciativa, elles eren ben considerades pel capellà i pels marits i en què els hòmens (el rector i tot) no eren un drap per a les dones. Un exemple d’un entorn matriarcalista.

En tercer lloc, l’autor parla d’una “evolució natural de la cultura local”, detall que ens podria dur a la que fa la natura al llarg de l’any i, per tant, no resulta de cap imposició, ni, com aquells que, quan, astronòmicament, s’inicia una estació (i lo que escriurem, ho hem vist en persones que, pel 2020, devien tenir cinquanta anys i, quasi segur, viure en Alaquàs, vila de l’Horta de València), els primers dies ja portaven roba tradicionalment associada a la temporada nova, en el cas que vaig presenciar, de la tardor.

En quart lloc, Joan Puig indica que hi ha un “recolliment històric català”, signe que no es casa amb l’espectacle de masses, ni amb els actes sorollosos (els poetes catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, junt amb les rondalles vernacles, prioritzen la vesprada i la nit i, si no, la primavera d’hivern i l’hivern, dues etapes amb tendència a una vida més d’interior i acompanyada de caliu). No debades, diu que la processó és “austera, de silenci, amb passos portats sobre rodes o a espatlles, sense exhibicionisme”, “un perfil sobri”, “processons ‘fredes’ o ‘mancades de fervor patriòtic’” i, per consegüent, amb semblances amb eixos versos poètics en què la joia és moderada o bé amb eixes reunions junt amb el difunt en què, u dels qui hi és, poc o molt, diu als altres que, si els plau, que parlen d’alguna cosa que tinga relació amb el cul… Aquesta darrera anècdota empelta amb contalles en què, al capdavall, hi ha algun detall escatològic que minva lo que podria haver estat una narració formal.

Finalment, quant al tema del silenci, inclou “Misteris i Silenci. Tradicionalment, els passos s’anomenaven misteris. (…) la dignitat del silenci, fugint de l’espectacle de l’esforç físic dels portadors”. Aquestes imàtgens van unides, com ara, a les “Verges de la Soledat. A Catalunya, la marededeu sol ser la Soledat: vestida de negre rigorós, sense joies ostentoses, representant el dol d’una mare poble”. Aquests mots són importants: el fet de portar indumentària fosca no li impedeix fer-ho acompanyada de joies senzilles i, com que són en connexió amb la terra, les colors, més aïna, seran fosques. I, tocant al paper de Nostra Senyora, copsem que és maternal (la Mare del Poble, de la terra, dels fills de l’indret i, és clar, de Catalunya i que defenen la terra, com en eixes contarelles ambientades, per exemple, en el Pallars, en poblacions muntanyoses i en què, per exemple, els musulmans, representen els qui no estan per la cultura autòctona). Una marededéu matriarcalista a qui no cal dir que li fan els goigs i les festes… en llengua catalana (la del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.