En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:
“Cavallers: guarde’ls Déu;
si volen, poden callar,
però jo no gaste preàmbuls
(…) Però, ¿de què hem de parlar,
que siga cosa de riures
i a ningú li faça mal?
Parlarem,… xito, senyores,
que ja m’ha vingut al cap:
dic jo, i és cosa gustosa,
i, si no, vostés veuran[1]:
vaig a parlar d’una cosa
que, en tots els llocs, n’hi ha
i que val tant com l’or,
les perles i diamants
i no hi ha lladres d’açò,
a pesar de que tant val.
D’açò, tots [en] tenim collita
i ningú la guarda amb clau;
i uns, no la volen en casa,
i altres, la van buscant (…).
Tot lo món és fabricant
sense pagar aprenentatge,
ni tindre’s que examinar;
diàriament, se consumix,
diàriament, se sembra i naix
i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).
Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.
I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix
“Vegen si és collita gran:
no paga en cap, de duana,
ni en ninguna llotja està,
ni en los aranzels es troba,
ni tarifa li han posat,
ni paga contribució,
(…) per los dependents
de l’empresa és respectada
i no li claven l’agulla,
quan passa per lo portal” (pp. 345-346).
De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.
Tot seguit, posa que
“Gènere és sempre de moda,
gènere privilegiat,
gènere que, abans que, amb l’ull,
el sent tothom amb lo nas.
¿No saben encara què és?
Puix, per descoberta, va:
vaig a parlar de la merda.
¿Ho volen, vostés, més clar?
(…) Puix la substància és la merda,
que, encara que sona mal,
és cosa de molt profit
i, si anem a escodrinyar,
si no fóra per la merda,
¿de què havíem de menjar?
El món és una cadena
en què tot està agarrat:
¿per a què treballem tots?
Clar és que, per a menjar:
menjar per a no morir-se;
dormir, per a descansar.
I aixina succeïx tot,
puix tot està encadenat:
lo que menjàrem ahir,
hui, és precís, ho ham de cagar.
Ho agarren els llauradors
i va, de seguida, al camp
i, al cap de dos o tres mesos,
la tal merda s’ha tornat
lletugues, faves, tomaques.
I ens ho tornem a menjar
i ho caguem altra vegada
i altra vegada torna al camp.
I altra vegada ens ho mengem
i aixina seguix rodant
esta bola que es diu món” (pp. 346-347).
Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.
Adduirem que, en uns versos de música de l’“Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir
“La Petenera s’ha mort
i l’han colgada en un femer,
i ha eixit una melonera
amb quatre melons d’Alger” (p. 20).
El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).