La llengua materna del poeta, la de la terra on ha nascut i la del Poble.

Al capdavall, el poeta Joan Alcover, en el discurs “La llengua materna”, de 1903, comenta que, més d’una vegada, la llengua materna és presentada, per alguns escriptors, com una llengua a rebutjar en plasmar la literatura i, així, “Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual (…). Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer”. En resposta a eixa opció, la qual ell no accepta com la seua preferida, addueix:

“Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: ‘No volem!’.

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre [= saber] que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres”, és a dir, de minvar la capacitat d’uns en pro de la d’altres persones o grups.  Per tant, Joan Alcover presenta que els polítics han de garantir l’existència dels Pobles i es posa de part d’una manera matriarcalista d’entendre la vida i, òbviament, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Tot seguit, enllaça aquestes paraules amb un fet que havia esdevingut en Escòcia, la qual, des de primeries del segle XVIII, havia estat adherida a Anglaterra. En 1895, “se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Robert Burns, el bard nacional”, o siga, el poeta escocés representant, “qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre”. Com a explicació, podem dir que la llengua materna, per exemple, entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era la catalana. I, en aquesta llengua, els resultava més fàcil parlar, relacionar-se amb la gent que vivia més pròxima i del terreny, fins al punt de no sentir-se en terra estranya: era la que havien mamat des de xiquets. Amb el català, aplegaven, per dir-ho així, a l’ànima de la gent.

Igualment, com Joan Alcover afig a continuació, “El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: ‘És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis”. Ací, “nació” rep el significat de “terra on s’ha nascut i de què u es sent part”.

A banda, l’escriptor posa que Robert Burns “’apareix, s’adreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…’.

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop”.

Finalment, ens comenta que qui digué eixes paraules “Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra” i Joan Alcover es posa de part de la jove Mallorca, “que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Una ànima de la terra, oberta a la realitat personal i a la que rodeja la persona i l’artista.

Prosseguint amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (de 1903), en relació amb la llengua catalana, comenta “En efecte, senyors. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble. L’ànima del poeta i l’ànima del país on rep contínuament les seves impressions, no poden divorciar-se. La realitat interna del poeta i la realitat que el rodeja i nodreix la substància de la seva vida, no poden tenir una expressió distinta. És una llei natural, és una llei artística independent de particularismes i tendències estranyes a l’art mateix”. Aquestes paraules lliguen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la llei es fonamenta en el dret natural (en allò a què tenen dret les persones, simplement pel fet de ser persones) i no, com ara, amb una legalitat sovint creada a partir de beneficis particulars d’una minoria de polítics que, aprofitant que ocupen el poder, tracten d’anihilar qualsevol diferència cultural i, fins i tot, d’imposar un nou llenguatge políticament correcte, encara que alié a l’evolució que la gran majoria de la població fa d’una llengua.

Com a exemple, el suposat llenguatge inclusiu que, des de primeries dels anys vint del segle XXI, començà a ser il·legalitzat en alguns Estats (com ara, en la ciutat de Ginebra, Suïssa, en el 2022; o en França, en el 2023), en la Universitat de Barcelona (en octubre del 2023) o arraconat (per una decisió que l’Institut d’Estudis Catalans prengué en la tardor del 2023) i que havia sigut denunciat per molts lingüistes (des de feia uns vint anys), com a discriminatori, forçat, antinatural i com un empassa-t’ho. És més: en juny del 2022, un membre d’una associació valenciana em comentà que l’entitat emprava en els seus escrits aquest llenguatge inclusiu, perquè, si no ho feia així, no rebrien subvenció de la Generalitat Valenciana (llavors, en mans de partits de lo que es diu esquerra): una actitud clarament pròpia de règims totalitaris i, òbviament, patriarcal.

Més avant, Joan Alcover agrega que “Passi que el jurisconsult, l’historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però el calfred de l’emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, el llampec de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més íntim, lo més personal, no hi passen a una llengua externa” i que, si ho fem a una llengua diferent a la materna, en aquest cas, al castellà (sobretot, partint de la situació entre el català i el castellà, en què la llengua castellana compta amb el suport del govern estatal i de tots els seus tentacles polítics i jurídics i de part de l’Església institucional en terres catalanoparlants), “la sinceritat, sense adonar-se’n, va fent concessions a la retòrica; i la imaginació no corre a lloure amb la llibertat salvatge d’aquelles eugues que espolsen les cabelleres”. Cal dir que, més d’una persona que ha participat en la recerca, ens ha comentat que preferien casar-se amb un home sincer i que moltes dones nascudes abans de 1920 no abraçaven la retòrica, sinó la senzillesa i l’entesa en les paraules, la didàctica, el fer accessible el llenguatge.  `

“El poeta és el verb, l’expressió de la vida popular”.

Un poc després, l’escriptor posa unes paraules que enllacen amb investigacions sobre el matriarcalisme i, si no, sobre la cultura castellana (encara que ho haja sigut en publicacions curtes): “Però, el qui a Mallorca escriu en castellà, propendeix a les generalitats incolores; en el vehicle de la llengua s’allunya del seu centre (…) i s’apaguen notes i detalls i menudències precioses que són la vida de l’art. (…) El poeta és el verb, l’expressió més pura i més autèntica de la vida popular on la seva està incorporada; i, desarrelant-se d’ella, hi deixa una gran part de la saba, de la virulència, de l’energia comunicativa”. Tocant aquestes línies, afegirem que, en la cultura catalana, hi ha més tendència a les coses senzilles, a combinar detalls amb generalitats (així com a una bona relació entre l’home i la dona, en què ella mana però de manera oberta i acollidora), és a dir, a lo que, en recerques sobre psicologia, es sol considerar la part femenina de la persona (yin). I, quant al tema del verb, alguns filòlegs que han tractat la llengua catalana, com ara, Jordi Badia i Pujol, han plasmat algun article en què indiquen que el verb (l’acció) és molt important en el català.

En referència a les generalitats, direm que foren introduïdes durant l’època renaixentista (segona meitat del segle XV i la major part del segle XVI), amb una important penetració del castellà en les capes altes i en l’Església institucional, i que, no obstant això, no ho fa en molts catalanoparlants del primer quart del segle XXI que tenen un fort sentiment de pertinença a la terra.

I és que, com molt bé indica Joan Alcover, “No tenen aquí les penyes el mateix color, ni els pins la mateixa harmonia, ni les fruites el mateix sabor, ni la societat el mateix aire que a una altra banda; i tot col·labora a la formació de l’idioma o a sa transformació: la llum, el clima, la flora, la fauna, les preocupacions, els vicis, els costums, el temperament i la psicologia del poble”. Per això, valia la pena promoure i afavorir la llengua materna (ací, la catalana) i lo que anava adjunt a la terra… com també en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.