A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valenciaes, com ara, Sollana, Sueca, Teulada, Vallada i Vilavella, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra. 

Sobre Sollana (la Ribera Baixa), per mitjà d’un correu electrònic de Joan Ferrús Vanaclocha, del Col·lectiu Ullal, enviat el 7 de setembre del 2017, hi ha que “A Sollana, la devoció i festivitats a estos sants ens ve de lluny, de fet, a la nostra parròquia de santa Maria Magdalena, tenien dedicada una capella” abans de la seua destrucció durant la guerra. Després afig que “Ara, una nova imatge dels sants la podem trobar a l’església exconventual de la Immaculada Concepció al Raval de la Vila“. Igualment, Joan Ferrús, addueix que “els nostres veïns de Sueca tenen en una muntanyeta un ermitori dedicat als sants de la Pedra, per ells anomenats benissants per allò de ser beneïts sants, i allà realitzen tots els anys, la vespra de la festa, una romeria a la Muntanyeta dels Sants, uns dies després d’haver fet nosaltres la nostra Romeria a l’Alcaissia^[1]”.

També introdueix un escrit amb part d’una notícia del diari valencià “Las Provincias”,  publicada el 9 d’agost de 1899, però acompanyada de comentaris seus: “FIESTAS EN SOLLANA. Hoy empiezan en Sollana las fiestas que en honor del Santísimo Cristo de la Piedad celebran todos los años el ayuntamiento y vecindario ……. (a continuació explica els actes festius que es feien el 9,10 i 11 d’agost)….. El día 12 habrá misa, sermón y procesión a los Santos de la Piedra por unos devotos. A estos festejos seguiran cuatro o seis días de corridas de vaquillas y ‘cantà de segos’ por las noches”^[2].

Joan Ferrús també comenta que “Com podem observar, fa ja més d’un segle les festes majors eren bastants diferents a les actuals, o potser no tant, es mantenen d’una banda els actes festius dedicats al patró i d’altra, podem constatar que l’afició a les vaques ens ve de lluny. Després, l’única festa que se celebrava, era la dedicada als Sants de la pedra amb missa, sermó i processó, el que evidencia la devoció als sants entre els sollaners de finals del S. XIX^[3]. 

Immediatament, afig les línies següents: “Aquella devoció pels sants continuà entrat ja el nou segle ja que en el programa de festes de 1903 diu textualment:

‘Dia 12. Fiesta dedicada a los santos de la piedra Abdon y Senén por sus devotos, con Misa solemne, sermón, que dirá el señor Cura parroco de la parroquia y Procesión General’

Segons el cronista Moleres, en el nínxol on ara està ubicat s. Sebastià, sobre la porta d’accés al temple pel carrer de Sueca, abans hi havia una imatge dels sants de la pedra, la qual, molt probablement va ser destruïda en època de guerra civil.

Va ser precisament després d’aquesta guerra fraticida, en plena etapa franquista, quan aquesta devoció centenària de fortes arrels valencianes va sofrir un fort revés des d’altes instàncies en intentar substituir la devoció als sants per la d’un nou patronatge aliè als llauradors valencians, el de sant Isidre Llaurador, que per cert celebra la seua festa, segons el calendari, el 15 de maig.

Al nostre programa de festes, apareix per primera vegada la festivitat a sant Isidre l’any 1952^[4]”. En eixe informatiu, es llig “Dia 12, fiesta que la Hermandad sindical de labradores y ganaderos dedica a san Isidro labrador, patrono de los agricultores españoles”^[5].

Més avall, comenta Joan Ferrús que, el president de la “Hermandad”, s’adreçava als llauradors del poble amb les paraules següents, molt interessants per a entendre la festa dels Sants de la Pedra i la política cultural en aquella època:

“AGRICULTORES: Debido a las intensas tareas agrícolas que tienen lugar en el mes de Mayo, en que la Iglesia conmemora la festividad de San Isidro Labrador, Patrono de los agricultores españoles, esta Hermandad Sindical, ha tenido a bien trasladar su celebración al dia 12 de Agosto, incorporándola a los típicos festejos patronales que anualmente se celebran en la localidad, para lograr el doble objetivo de procurar una fecha adecuada por la escasez de quehaceres en el campo y conseguir por su agrupación un mayor realce para ambas festividades.

Deber es, por obligado reconocimiento al Santo, que tantas muestras de favor nos ha dispensado, honrarle con nuestra entusiasta participación en los actos que como homenaje se celebren,  rindiéndole en lo religioso (Santa Misa y Procesión), la más fervorosa devoción.

Que San Isidro proteja y multiplique las cosechas y otorgue su bendición a todos. Felices fiestas os desea el Cabildo^[6] Sindical.

Firmado: El Jefe de la Hermandad: J. Moleres”.

En altres paraules, que, quasi segur, les festes de Sant Isidre Llaurador a penes tenien el suport de la població, a diferencia de les dels Sants de la Pedra, i que, a més, sota l’excusa del fet que, en estiu, els habitants estaven més alliberats “por la escasez de quehaceres en el campo”, la celebració de la festa del sant castellà es trasllada a agost, quan esdevenen les festes patronals. De fet, la justificació que addueix, tot seguit, és una prova molt evident per a explicar aquest intent de substitució cultural… en plena dictadura franquista, règim polític i militar que tractava d’anul·lar les cultures diferents a la castellana i que estaven presents en Espanya.

Rematarem la informació sobre Sollana, amb les paraules que escriu Joan Ferrús, al capdavall: “Hui, curiosament, res queda d’aquesta celebració en la programació festiva actual, ni a sant Isidre, ni als sants Abdó i Senent. Les festes i la concepció de les festes és canviant i discorre paral·lel a la societat i als moments pels quals travessa”. Cal donar pas més a lo vinculat a la nostra terra, tot i estar oberts i, per descomptat, deixar fora un Sant Isidre que no ha sigut introduït per voluntat de la població, sinó des de persones alienes a la nostra cultura (o que hi han girat l’esquena) i, més encara, dignificar les cultures diferents a la castellana. Només així, no solament promourem lo nostre, sinó que, de bon cor, estarem oberts als altres.

Quant a Sueca, una de les entrades que hi ha en la web de l’arxidiòcesi de València, “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), del 2002, diu que “Una vez en la ermita de los santos de la piedra, los participantes elevarán oraciones para pedirles su protección y bendecir los campos. ‘Pondremos en las manos de San Abdón y San Senén unas espigas de arroz para rogarles que cuiden de nuestras cosechas y nos libren del granizo’, ha señalado el párroco”.

En la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, hi ha l’entrada “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén”^[7] (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), sobre com es celebrà la festa en 1895, de què podem extraure una part molt interessant: “Si n’hi ha una festa que marque a Sueca l’acabament del mes de juliol eixa és, sens dubte, la festa en honor als Benissants de la Pedra, Abdó i Senén, o Abdon i Senent. Ja que ambdós noms estan molt estesos a la nostra localitat en les dues variants.

Se’ls denomina Benissants de la Pedra perquè la festivitat se celebra per demanar-los que la collita d’arròs siga bona i que les tronades i pedregades que solen ocorrer a finals d’agost o principis de setembre, temps de la sega, no es produïsquen.

L’expedient que vos portem (…) és el més antic que conservem a l’arxiu sobre l’organització d’aquesta festa. És de 1895 i pel que podem llegir, en aquell moment, era ja una festa totalment consolidada.

Encara que també es conserven altres expedients sobre la festa dels Benissants de finals del segle XIX, com els de 1896, 1897 i 1899, (…) és l’únic que inclou un cartell original amb els actes programats”.

Entre els actes que apareixen en aquesta font sobre Sueca, n’hem triat els del 30 de juliol, ja que ens aporten més informació referent a com esdevenia la festa. Diuen així:

“El 30 de juliol, en fer-se de dia, volteig de campanes, diana per la banda de música i cercavila amb el dolçainer. A les 8 del matí començarà la processó cívica que portarà al santuari dels patrons a l’Ajuntament, el Clero i els Majorals, que aniran precedits per les acostumades grupes, dolçainer i músic fins a la porta de la Mar (aquesta porta estava al final del carrer Sequial). A les 9 missa cantada i sermó a l’ermita (una anotació a llapis al cartell diu que el sermó el farà Don José [Ferrer?]), després tornaran tots junts, tal i com s’ha explicat abans, fins a la Casa Capitular, on Ajuntament i Clero s’acomiadaran i grupes, dolçainer i música recorreran els carrers de costum (una anotació a llapis al cartell diu que aquesta cavalcada la presidirà la Comissió de Festes). A migdia, volteig de campanes i a les 6 de la vesprada processó general (una anotació a llapis al cartell diu que la processó la presidirà la corporació municipal) amb volteig de campanes, dolçainer i música. Amb això conclouen els actes.

El cartell porta data de 27 de juliol de 1895”.

En Teulada, (la Marina Alta), com podem llegir en l’entrada “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”, de Jaume Buigues i Vila, “el Raval de Teulada celebrava, rememora i commemorarà, any rere any, la seua festa pròpia i diferenciada, caracteritzada pel ball de les danses, els jardins amb pot, les revetlles i els bous (…), totes elles dedicades als seua [sic, en lloc de seus] patrons els Sants de la Pedra, protectors de les collites”. I més avant diu que, amb la festa als Sants de la Pedra, “s’iniciava la temporada de la molta de la farina. Es festeja a uns ‘sants patrons’ que protegien les collites, especialment del blat però també del raïm que estava per vindre, uns conreus que donaven treball per altri a la gent del carrer, vida i bullici, en especial el del trànsit de la gent que anava a moldre, fins [que] el canvi de les circumstàncies va acabar amb la molineria de vent”.

Respecte a Torrent (l’Horta de València), en l’entrada “Un poc d’història”^[8] (http://fmct.es/la-fmct/historia), en la web de la “Federació de Moros i Cristians de Torrent”,  hi ha^[9] que “L’origen de les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, és remunten a mitjan segle XIX quan te lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns. En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern ‘els jurats’^[10] i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les ‘privades’ i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com ‘patronos de esta villa’ i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

També se’ns comenta, en aquest llibre, que “Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent”.

Però, i ací donem amb la clau que explica el motiu de fons de la introducció de les filades de moros i cristians durant la festa dels Sants de la Pedra (causa que, des d’una cultura matriarcal, com la que moltes persones impulsem, no hauria fet que s’introduís en Torrent, per la senzillesa que comporta el matriarcalisme, contra la fastuositat de les cultures patriarcals), com molt bé se’ns cita al principi d’aquesta entrada (i, a més, en lletres de major grandària) i que, textualment, diu així: “En la ciutat de Torrent, a 16 de Novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decidixen per a major fast^[11] de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometidor per a aquestes festes, decidixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes^[12]”.

Això, i sempre partint d’aquesta entrada, comportà que “La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut”.

A més, com un punt a favor del fet que la cultura valenciana i, així, la de Torrent, és matriarcalista, en una part de l’escrit, llegim que “En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o ‘beatería’, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble”.

Quant a Vallanca (població de la comarca del Racó d’Ademús), per mitjà del llibre electrònic^[13] “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, sabem que, a més de l’ermita que hi ha dedicada a Sant Roc, hi ha que, “De facto, siempre se le ha invocado por su solidaridad y vida ejemplar”. No obstant això, en Vallanca, Sant Roc està vinculat als Sants de la Pedra, ja que Alfredo Sánchez comenta que la imatge del sant “está todo el año en la capilla de la ermita de su nombre. Desde la parroquial (sic), la procesión sale el 16 de agosto por la mañana, siguiendo por las calles del pueblo hasta la ermita, portando los feligreses las imágenes de los ‘santicos de la Piedra’. Al arribar al ermitorio dejan a san Abdón y san Senén y cogen la de san Roque, bajándolo en andas y con gran devoción hasta la parroquial, donde se celebra la Santa Misa. Ya por la tarde se devuelve el santo a su capilla, siendo amenizada la procesión por la charanga. La vuelta se hace con los  ‘santos de la Piedra’, que han pasado el día en la ermita y ahora son devueltos a la parroquial, hasta el año próximo” (p. 371).

En la Vilavella (població de la comarca de la Plana Baixa), com podem llegir en l’entrada “La Vilavella”^[14] (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vilavella), de Viquipèdia, quan parla sobre la “Festa dels Sants de la Pedra, Sant Roc i Sant Joaquim”, “Gaudeixen de fama en la comarca les festes de carrers i barris de la població, en honor a aquests sants, que se celebren des de finals de juliol a principis de setembre i mantenen una seriosa competència entre si per les exhibicions de “bous de carrer” d’importants ramaderies”.

 

 

Notes: [1] L’Alcaissia, com hem pogut veure en diferents fonts, és una antiga alqueria de Sollana.

[2] Com indicava en una nota, Joan Ferrús extrau aquesta informació de l’obra “Hace 100 años. Crónicas de antaño”, de Juan Moleres Ibor, i diu que aparegué en el programa de les festes patronals de Sollana, del 2000.

[3] Aquesta informació, sobre finals del segle XIX, és clau, ja que n’hem trobat poques fonts que tracten sobre aquesta època o, si no, relacionades amb el segle XIX.

[4] És interessant aquesta dada, ja que indica quin any s’introduí la festa de Sant Isidre, ja vinculat a “las Hermandades” de temps del general Franco, en la població, en aquest cas, Sollana (la Ribera Baixa).

[5] En eixe moment, encara no hi havia cap butlla papal (que aplegarà en 1960), en què es declare Sant Isidre com a patró de tots els llauradors espanyols. Ara bé, aquestes línies sí que ens donen una pista (i molt interessant) de l’intent de substitució cultural castellanitzadora, amb la intenció de deixar fora els Sants de la Pedra i, de pas, reemplaçar-los pel sant castellà, d’esperit patriarcal, a diferència dels sants Abdó i Senent, d’origen matriarcal.

[6] En valencià, junta.

[7] El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

[8] Aquesta entrada acull el text del pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra, publicat en el 2014.

[9] Hem fet la transcripció literal de part de l’article.

[10] Amb el terme jurat, abans del Decret de Nova Planta de 1707, que acabà amb el règim foral valencià, es designava cada membre de la Universitat o del Consell municipal, lo que, d’aleshores ençà, diem Ajuntament (procedent del castellà “Ayuntamiento”),  això és, la figura cada u dels regidors.

[11] Ostentació de magnificència; luxe extraordinari.

[12] Fixem-nos que, en el fons, es prengué el tema dels Sants de la Pedra com a excusa per a introduir-hi, la de moros i cristians, en lloc de promoure un reviscolament cultural a partir de les tradicions matriarcals que hi havia en el poble i, de pas, de la cultura valenciana. Una actitud que hem de rebutjar, des de la nostra simpatia per la cultura matriarcalista que roman empeltada a la nostra llengua.

[13] El 20 de febrer del 2020, l’enllaç per a accedir a aquest llibre era diferent.

[14] El 13 de març del 2020, aquesta entrada apareixia amb xicotets canvis respecte a lo que hem escrit ací.