Arxiu d'etiquetes: la dona en la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana

El comunalisme, les marededeus trobades i el diàleg en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

General, , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Llegenda del Monestir de Ripoll”, plasmat en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, podem llegir que, “Al peu d’aquest rústec altar, un cavaller agenollat estava fent oració i tenia una espasa estesa a terra. En veure a Guifré, el cavaller s’aixecà i parlà així:

-Jo sóc Carlemany (…). Tinc l’esperança que tu ho faràs més bé. Venera aquesta imatge; fes que la veneri tothom i ofereix-li la millor de les teves joies. Jo me’n torno a la tomba tranquil, amb la creença que tu compliràs el meu desig” (p. 52).  És a dir: per una banda, apareix el tema de la veneració, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes, així com no fan una mena d’adoració de la mare, sinó, per exemple, un agraïment (i, àdhuc, cerimònies) en què li demanen permís per a conrear la terra, tret que té poc a veure amb els altars. En segon lloc, copsem un acte d’obligació (fer que tots passen per l’adreçador), ja que ens trobem davant una figura política (Carlemany, qui visqué, aproximadament, entre l’any 742 i el 814) que, com ara, impulsà la creació de l’escola, entre d’altres coses, com un canal per a unificar la població.

En canvi, sí que hi ha un detall que empiula amb el matriarcalisme: l’agraïment cap a la mare (Nostra Senyora) de la mateixa manera que el llaurador ho fa a la Mare Terra, en el cas de l’hortolà, donant-li part de lo millor que ell té (de la collita).

Un altre tret matriarcalista és que el comte Guifré, en un Estat (ací, un comtat) en què no deuria haver-hi un estil dictatorial (i, per això, no seria patriarcal), “Va demanar el parer del seu conseller bisbe Gotmar, que sempre l’acompanyava, però aquest personatge no va saber interpretar el sentit del somni” (p. 52). El conseller esmentat fou bisbe de Vic entre l’any 886 i el 899.

Continuant amb l’actitud del comte Guifré i del bisbe, “no havien caminat gaire trajecte, quan van veure un estol de pagesos que escoltaven la paraula d’un monjo que discursejava. S’hi atansaren i van oir com els explicava que aquell matí havia trobat una imatge de la Verge, que estava en una cova i que havia quedat descoberta en caure les pedres que la tapaven. Acabà demanant-los que anessin tots plegats a veure-la” (p. 52). Altra vegada, apareix un passatge de marededeus trobades, en aquest cas, presentat al poble (simbolitzat pels pagesos) per un frare i en què Nostra Senyora és en una cova (lloc femení i que representa la vulva i la terra, això és, el punt d’on ixen els fills i a on tornen, com ara, amb motiu de la mort).

El fet que el monjo els demanàs (però que no els intentàs imposar) sí que reflecteix un personatge religiós obert i que, possiblement, coneixia la realitat de la zona i la força cultural naturalista, a diferència de la influència del cristianisme: calia recórrer a estratègies més dialogants, si es volia guanyar la simpatia dels habitants de la contrada.

“El comte i el bisbe hi anaren també a veure què seria allò. Tan bon punt hi arribaren, Guifré va conèixer l’altar i la imatge, en comprovar que eren els mateixos que ell havia vist en somnis” (p. 52), en què, com podem recordar, una senyora l’havia conduït. Aleshores, el comte comprengué que “aquella imatge era la que havia de venerar i fer que tothom la venerés” (p. 52). Per tant, és el personatge femení i en un moment de foscor (la dama que se li presenta en el somni) qui li fa de guia i ell li segueix la pauta (el missatge que rep).

Immediatament, el comte capta que ve el seu fill Rodolf “i, tot seguit, exclamà: ‘Heus ací la joia que més estimo i que he d’oferir a la Verge’” (p. 52). Podríem fer-nos la qüestió “¿Per a que ella l’educàs i el menàs de cara al demà?”. Potser, sí, puix que, en acabant, la llegenda diu “I, sense perdre temps, va fer aixecar un esplèndid monestir consagrat a la Verge Maria i el va posar sota la direcció del seu fill Rodolf, convertit en frare benedictí, del qual diu la tradició que fou un abat just i prudent” (p. 52), dos característiques que tenen molt a veure amb com és tractada la terra per part dels llauradors: sense sacrificar-la (els fa de mare) i amb prudència (per a poder recórrer-hi en l’esdevenidor i que els aporte bones collites).

Finalment, agregarem que la narració, en cap moment, parla del triomf de la política de l’emperador (fer passar per l’aplanador el poble) i sí de l’actitud dialogant del monjo i, després (i parcialment), del comte Guifré: encara no havia quallat el feudalisme i predominava, clarament, una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Afegim una entrada que hui hem posat en Facebook, en relació amb Sant Jordi i el seu simbolisme, al costat del que representen el dimoni i el drac, davant les propostes (i les publicacions literàries) amb una Santa Jordina que mata el drac: https://www.facebook.com/share/p/vjaaKtzfeDv6AQEM/. Una opció interessant seria promoure la figura dels Sants de la Pedra (vinculats, per exemple, amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega) i amb lo matriarcalista.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.