A continuació, afegirem més informació en relació amb les confraries i, a més, amb el paper que feien, entre altres coses, en la sociabilitat.
Prosseguint amb el tema de les confraries, però des de la seua finalitat i de les paraules “confraries” i “almoines”, i, ací, partint de l’article “Confraries i almoines. Asociacionismo y sociabilidad en Castellón de la Plana (s. XIV-XV)” (https://www.academia.edu/30161907), de Juan Martínez Vinat, i publicat en les ponències “Oficis, gremis i confraries a Castelló”, a què podem accedir en la web “Academia”, llegim que confraries i almoines són sinònims, “en la documentación valenciana para referirse a las asociaciones solidarias, tanto religiosas como profesionales. La primera voz, cofradía (cum frates), denota un componente asociativo caracterizado por la reunión, congregación o hermandad de sus miembros afiliados. Por su parte, la palabra almoina (elemosina) hace referencia al auxilio que se prestaban mutuamente por medio de la limosna o de la asistencia caritativa a los cofrades más desfavorecidos, pobres o enfermos. La confluencia de ambos intereses, asociativos y mutualistas, ligados al desarrollo de una devoción o culto, expresión de la necesidad de una vida religiosa popular, constituyen los tres pilares sobre los cuales se estructuran las cofradías medievales del reino de Valencia ” (p. 86). A més, se’ns comenta que “las cofradías o agrupaciones de laicos surgieron como uno de los mecanismos de cohesión social más estables para manifestar las formas de devoción, culto y piedad popular entre los habitantes del reino de Valencia” (p. 85).
Així mateix, Juan Vicente Vinat, ens comenta que els confrares es reunien “en la sede confraternal o en algún convento o parroquia donde tuviesen fundada capilla. Allí celebraban también el banquete anual el día del patrón para reforzar los lazos de fraternidad” (p. 86). Així, per tant, com ja hem tret en altres punts de la recerca, hi ha que, el dia de la celebració de la festivitat del patró (que nosaltres ampliaríem al dels dos sants, Abdó i Senent), es feia una festa amb molta presència de trets matriarcalistes (anteriors al cristianisme, com ja exposa Joan Baptista Anyés, en 1542) i també de banquets celebrats per part dels confrares. Açò constitueix una informació interessant per a la recerca, ja que no sol aparéixer en la majoria de les fonts consultades, almenys, relacionant-les amb l’Edat Mitjana.
Cal afegir que, un fet singular sobre les confraries i, fins i tot, que té a veure amb els llauradors, és que, en la vila de Castelló de la Plana., “la aparición de las primeras cofradías está constatada desde los albores (*) del siglo XIV. Ahora bien, al contrario que en Valencia, no serán los grupos artesanales ni las élites religiosas los promotores del asociacionismo castellonense sino más bien el conjunto de labradores de la villa que constituían el sector económico preponderante” (p. 87). A més que, els llauradors, “junto con la minoría burguesa de comerciantes y notarios ocupaban los cargos de representación municipal”. (p. 87).
Tot i això, i també pel mateix article sobre les confraries i les almoines en Castelló, sabem que “Durante el reinado de Jaime II (1291-1327) se fundó la cofradía más antigua de Castellón, la confraria dels llauradors del benaventurat sent Miquel arcángel” (p. 88), més o menys, quan, en la ciutat de Barcelona, ja s’hauria fundat la dels Sants Abdó i Senent, com podem intuir del llibret de Martirià Brugada.
Cal comentar que, com llegim en aquesta recerca sobre Castelló, arran de l’aprovació i de la ratificació, per part del futur rei, Joan I (en 1382), de “cinco capítulos propuestos por los mayorales y prohombres de la almoina dels lauradors” de la vila, “la entrada a la cofradía se ampliaba a todos los vecinos de la villa, tanto hombres como mujeres, siempre que no superasen el número de doscientos –cien cofrades y cien cofradesas-“ (p. 89). El fet que s’introduís la paraula “almoina” ha sigut u dels punts que m’ha fet pensar en el matriarcalisme, present aleshores i en la nostra cultura. Però, a més, l’autor afig que “hasta ese momento la cofradía recibía únicamente el apelativo de almoina dels lauradors” (p. 89).
Però, continuant amb l’article “Confraries i almoines”, “Más llamativo resulta, quizás, el hecho de que la cofradía no estuviera cerrada exclusivamente a los labradores de la villa. Al permitir la entrada, limitada numéricamente, a todos los vecinos de la Plana –així hòmens com dones, e clegues e lechs- la cofradía de San Miguel se configuraba como una corporación abierta a cualquier categoría profesional” (p. 90).
També en destacarem, del mateix article sobre les confraries i les almoines, i tocant el segle XIV, “algunos actos piadosos o benéfico-religiosos reflejados en las ordenanzas confraternales, muy frecuentes en el asociacionismo valenciano” (p. 90).
I és ara quan, per mitjà del “Llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/20717/Salvador_llibre_dordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y), publicat per la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana (*), llegim que, en Benimaclet (històrica població de la comarca de l’Horta de València), on els Sants de la Pedra tenen molta tradició, ens apareixen actes en eixa línia i, a més, que tenen a veure amb els sants Abdó i Senent. Així, en l’històric document d’aquestes actes hi ha que, “entre altres coses és dispost e ordenat ab aquell que lo Clavari e Majorals de dita Confraria sien tenguts visitar los Confrares malalts i exortar-los a confessar i combregar i si seran pobres que los hagen de proveir d’alguns Confrares bons i honests per a què els hagen de velar” (p. 4).
Igualment, entre les ordinacions d’aquesta Confraria de Benimaclet, en el capítol primer, se’ns indica que “qualsevol persona que serà admesa entrar a confrare sia tengut donar e pagar per entrada en dita Confraria. Quatre sous e cascun (*) Confrare sia tengut donar e pagar cascun Any en lo dia e festa dels dits benaventurats sancts Abdon i Senén Tres sous per a Capítols e subvenció de les necessitats i obres pies de la dita Confraria” (p. 5).
Així mateix, en el capítol tercer, llegim que “qualsevol Clavari i oficials de la dita lloable Confraria sien tinguts obligats visitar a qualsevol confrare e confrares malalts que seran pobres i persones de necessitat e socórrer e avidar (ajudar) a d’aquells així ab almoina com ab altres subvencions e bones obres e si cas serà que lo dit confrare malalt estara tan mal que estiga in extremis e per a morir, en tal cas estatuïm e ordenam sots pena de tres sous cascuna nit lo dit Clavari i Oficials e los confrares de la dita Confraria sien tinguts velar lo dit confrare malalt mentres durarà aquell estar molt mal in extremos (*) en aquella forma que les primeres nits lo hagen de velar lo Clavari e majorals e altres oficials ço es cascú una nit i en aprés (*) cascun (*) confrare o confrares haja de nomenar e designar lo dit Clavari amonestant los que vagen a velar al dit confrare malalt que estarà constituït en tal necessitat sota la dita pena” (p. 6). Es tractava, doncs, que els clavaris facilitassen el reviscolament dels malalts i de les persones que necessitassen ajuda i que formassen part de la confraria.
Es pretenia que aquestes ordinacions fossen aplicades, motiu pel qual llegim “que los dits Capítols sien inviolablement observats e practicats entre los dits confrares presents i esdevenidors juxta lo sèrie e tenor d’aquells interposant en aquells e cascú d’aquells e que hi sia interposada per les senyories ses auctoritats e decret e per ço prometem nosaltres tots los sobre dits Confrares en nom de la dita Confraria e singulars d’aquella presents” (p. 8).
Finalment, veiem que aquest document “fon rebut e fet en l’església del dit lloc de Benimaclet, a tres del mes de Març de l’any de la nativitat de nostre senyor Jesucrist, Mil Cinc-cents Setanta-sis” (p. 8). Si partim de la informació que, en la pàgina següent, afig Carles Salvador, es tractaria de l’any 1566, ja que hi ha escrit, en paraules seues, “Segueix la publicació de la Provisió del Governador de la ciutat i Regne de València, Batistes Vidal, i en sa cort, havent comparegut el dit notari pere (sic) Martí, el dia 27 de maig de l’any 1566” (p. 9) i que “després s’hi anota l’aprovació de Joan Batista Borrell, visitador de l’arquebisbat de València, datada a 2 de juliol de l’any 1566” (p. 9). Així restaria, en primer lloc, el mes de març, seguit de l’acte de maig i acabaria amb el de juliol… de 1566.
Acabarem dient que hi ha la “Confirmació Apostòlica concedida a la lloable Confraria dels benaventurats Màrtirs Abdon i Senén fundada en el lloc de Benimaclet” (p. 9).
Quant a les confraries durant el Barroc (on també inclouríem el llibre de les ordinacions, de Benimaclet), hem trobat que, en l’article “Pintors i escultors de retaules anoiencs (segles XVI i XVII)” (https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/20.05.6.pdf), signat per Xavier Jorba i Serra i publicat en “Revista d’Igualada”, hi ha que, en relació al “retaule de Sant Abdó, Sant Senén i Sant Isidre de la confraria de pagesos d’Igualada (1632)”, fet pel mestre escultors Bernat Perelló, “Els nous models devocionals sorgits després de Trento tenen un clar exemple en Sant Isidre. Canonitzat el març de 1622, va ser ràpidament adoptat per la majoria de les comunitats camperoles de Catalunya. Els anys de crisi agrària reclamaven l’arribada d’un nou sant pagès que aportès (sic) seguretat i protecció al camp. I aquest paper el va realitzar amb èxit Sant Isidre. Igualada no va ser-ne cap excepció, i la confraria de pagesos el va incorporar al costat de les devocions, ja existents de Sant Abdó i Sant Senén.
La confraria de pagesos d’Igualada es va fundar l’any 1574 ‘a lahor y glòria de la Sanctissima Trinitat pare fill sanct sperit e de la gloriosa y molt humil verge Sancta maria e dels Beneventurats màrtirs Sanct Abdon y Sennem patrons y de tots los sancts y sanctes del paradís sia Amen’. L’any 1625 el consell de la confraria acorda ‘sia servit ajuntar a dita confraria la festivitat y protecció del gloriós Sanct Isidoro’. La renovació santorial i la construcció de la nova església parroquial d’Igualada permeten a la confraria disposar a partir de 1628 d’una capella. Aquest fet farà que els confrares es vegin en la necessitat de fer construir un retaule sota la invocació de Sant Isidre; retaule finançat a partir d’un tall entre els seus membres” (p. 15).
En aquest sentit, i també en el segle XVII (però en Benimaclet, on en el segle XVI s’havia constituït una confraria relacionada amb els Sants de la Pedra), hi ha que, en el llibre de festes patronals de Benimaclet, del 2002 (facilitat per Pau Giner, a través d’un missatge, el 1r de maig del 2019), titulat “HUELLAS DE BENI-MACLET”, mentres que el rector Blai Bonaval estigué en la parròquia de Benimaclet (de què prengué possessió, com a rector, en 1608) “tiene lugar un hecho de suma importancia cual fue la fundación de la Caixeta de la Cofradía, caja fuerte donde se guardaban los dineros bajo control de tres llaves y que derivaría en una caja de pequeño préstamo para los cofrades necesitados”.
Podem pensar, des de lo que veiem en l’article “Confraries i almoines”, que a les celebracions que acompanyarien Sant Miquel (en Castelló) com també a les dels Sants de la Pedra, “acostumbraba a acudir toda la villa –eren en gran nombre que quasi no romàs negu per la vila-“ (p. 92).
Ara bé, de manera pareguda a lo que ocorregué amb altres sants, com ara, Sant Miquel, podem intuir, des del document sobre Castelló de la Plana, que, “A partir del siglo XVIII la cofradía de San Miguel entrará en decadencia a consecuencia del apogeo de la devoción a San Isidro Labrador, por lo que, suponemos, acabaría desapareciendo a lo largo del siglo XIX. Todavía en 1818, el gremio de labradores, que mantenía el patronazgo de San Miguel, recibía la aprobación de nuevas ordenanzas gremiales de la mano de Fernando VII” (p. 93). Tot i això, en Castelló de la Plana, la devoció i la relació entre els Sants de la Pedra i els llauradors es mantindria amb força durant els segles XIX i XX (sobretot, en el País Valencià), tot i que sí que podem dir que, en la creació de cooperatives, el patronatge tendirà cap a Sant Isidre.
Adduirem que, en el segle XVI hi ha documentada una altra confraria relacionada amb els Sants de la Pedra, però en Mataró (ciutat catalana de la comarca del Maresme), la qual hem tret gràcies al document “60. Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment (Premi Iluro 2000)” (https://premiluro.cat/protfolio-item/60-mataro-en-la-catalunya-del-segle-xvii-un-microcosmos-en-moviment-premi-iluro-2000), tesi de Joan Giménez Blasco, a què vaig accedir gràcies a informació facilitada pel “Museu Arxiu de Santa Maria- Centre d’Estudis Locals de Mataró”, el 3 de juny del 2019. En la tesi podem llegir que “Una de les primeres confraries documentades és la de sant Abdó i Senén, que d’ençà del 1581 aplegava els propietaris agrícoles del terme: els pagesos. Ateses les característiques d’aquest col·lectiu, diferia força de la resta de gremis, ja que no existiren les proves de mestratge o altres elements similars. Més aviat era una institució dedicada a defensar els interessos col·lectius d’aquest sector social, que maldava per mantenir a preeminència pública davant de la resta de sectors productius en expansió, d’aquí el debat sobre les precedències de les banderes que ja ha estat citat. Una acta de l’any 1619 descriu els qui n’eren membres en el moment d’obligar-se a satisfer un pagament de la confraria. És interessant constatar com els noms que hi apareixen són, en molts casos, els dels vells masos existents encara en el terme de la vila.
Poques notícies destacables poden esmentar-se quant a aquesta confraria, que devia experimentar una lenta i daurada decadència” (p. 343).
En el segle XVIII, les confraries, com podem llegir en l’article “Proletarització i decadència. Una aproximació a l’evolució dels gremis pagesos de Barcelona (1723-1823)” (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsICA/article/view/95123/165154), redactat per A. Segura i publicat en la web “Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia”, tenien molta relació amb els gremis. Així, com escriu A. Segura, en la Barcelona del segle XVIII, on, com ara, els Sants de la Pedra eren els patrons dels hortolans, “l’organització gremial (…) complia tres finalitats bàsiques: 1) Cohesionar entorn d’uns mateixos interessos comuns a tots els agremiats; aquests interessos moltes vegades són mistificats sota aparences religioses (culte al Sant Patró, processons amb motiu de la celebració del seu dia, manteniment d’una quota per sufragar les despeses de la confraria, etc.) que amaguen la realitat lligada a funcions menys piadoses (distribució de la quantitat amb que cada un dels agremiats ha de contribuir al cadastre, presentació de greuges col·lectius per a obtenir determinades concessions o anul·lac[i]ó de disposicions concretes que els afectaven. 2) Fer de la seva activitat agrària un ‘ofici’ on es poden diferenciar distintes categories: mestres, fadrins i aprenents. El passar d’una categoria a l’altra no està, en aquest cas, tant en funció del nivell de coneixements (necessitat de realitzar certes obres, o de demostrar una certa tècnica, com succeïa en altres gremis) com en l’adquisició d’un cert prestigi social dins del gremi que ve donat, fonamentalment, per la possessió de terres. 3) Directament lligat amb el punt anterior, hom troba la tendència a monopolitzar el seu objecte de treball, és a dir, la terra, per tal d’evitar que elements estranys al gremi poguessin oferir un mateix producte acabat (en el cas de les hortes, hortalisses i verdures, principalment)” (p. 68).
Igualment sabem, mitjançant aquest article sobre els gremis barcelonins, que “En tots els casos (exceptuant una petita porció de terres que eren conreades per propietaris menestrals, generalment antics pagesos que s’havien iniciat en un nou ofici), qui treballava la terra eren pagesos o hortolans” (p. 69).
Quant a un altre gremi que fa esment A. Segura, hi ha el de mestres hortolans de les hortes de Sant Pau i Porta de Sant Antoni. A més, l’autor ens indica que “A començaments del s. XIX el gremi encara es regia per les antigues ordenances de 1599 (…) i estaba (sic) sota l’advocació dels Sants Abdò (*) i Senén.
Durant el segle XVII el gremi participà al Consell de Cent (*) i desenvolupà una forta activitat que cristal·litzà molt aviat en la petició (26 de febrer de 1617) d’aportar a la processó del Dijous Sant ‘lo Sant Misteri de l’Hort’ que estava a càrrec d’alguns hortolans de la Cofradia de la Puríssima de Jesucrist de Nostra Senyora del Pí (*), formada per hortolans del gremi” (p. 70).
Així veiem que els gremis anaven més enllà de lo religiós i que, a més, participaven en lo polític.
Igualment, afegirem que, en la Barcelona de què parla A. Segura (però també, com ara, en el Regne de València), “L’activitat religiosa del gremi queda perfectament reglamentada el febrer de 1659, quan es prenen els següents acords (extracte):
(…) Els majorals s’escullen extraient un rodolí de cada una de les tres bosses preparades a l’efecte (la bossa per majoral en cap conté el nom de 15 agregats). Els mètode d’insaculació (*) fou prohibit per les autoritats borbòniques al segle XVIII.
(…) A proposta dels majorals el Consell General o l’Ajuntament podrà admitir (*) nous agregats (sempre mestres hortolans) o expulsar-ne a d’altres si observessin mala conducta” (p. 71). Tot seguit indica que, en ingressar-hi un nou membre, es feien dos pagaments.
Adduirem que l’esperit d’alguns d’aquests articles és molt semblant al reflectit en la normativa de la confraria dels Sants Abdó i Senent, d’Albalat dels Sorells (poble de l’Horta de València) que apareix en el llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén. Cofradía dels Sants de la Pedra” (*), en què Manuel Devís Bayona recopilà documentació relacionada amb aquesta confraria, des del segle XVIII.
Finalment, i prosseguint en el gremi d’hortolans de les hortes de Sant Pau i de Porta de Sant Antoni, A. Segura comenta que “sobrevisqué, malgrat l’acusada decadència a partir de finals del s. XVIII, als successius decrets del s. XIX i pervisqué sota la forma de ‘Monte-Pio d’hortolans de Barcelona i sons voltants vaig l’advocació dels Sants Abdon i Senen i Nostra Senyova (*)de la Mercé’ fins ben entrat el s. XIX”.
De fet, en la tesi “Mutualismo (*) y capital social. El papel de la Federación de Mutualidades de Cataluña, 1896-1936” (https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/455148/flj1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de Fernando Lago Jiménez, llegim que “Existen casos de continuidad entre asociaciones del Antiguo Régimen y mutualidades contemporáneas, como por ejemplo, el Montepío de Hortelanos de Barcelona bajo la advocación de los Santos Abdón y Senén y Nuestra Señora de las Mercedes, que se fundó como cofradía en el año 1300, pasó a ser gremio en 1650 y finalmente montepío (*) en 1851” (*) (p. 61).
Notes: L’article sobre confraries i almoines està en Internet, en octubre del 2019, per exemple, a través de la web “Academia”. És tracta d’u dels articles publicats en unes ponències que foren editades per l’Ajuntament de Castelló, en el 2015.
En escriure “albores”, es refereix a les primeries del segle XIV.
Recorrem al document “El llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén els Sants de la Pedra de Benimaclet”, per Carles Salvador, qui l’elaborà, en 1953, a partir de la recopilació que feu del text que es conservava. Carles Salvador escriu que “ Sortosament no han desaparegut els quatre capítols o ordinacions per les que es regula la dita Confraria” (p. 3).
Literalment, en lloc de la forma in extremis.
En aprés: en acabant, després.
Cascun, ací, vol dir cada.
Textualment, Abdò.
El Consell de Cent era un organisme polític que, en el cas de la ciutat de Barcelona, existí entre els segles XIII i el XVIII, fins a la fi de la caiguda de Barcelona, durant al Guerra de Successió.
Textualment, Pí.
La paraula “insaculació” indica que està dins (“in-“) del sac, en aquest cas, els redolins.
Textualment, admitir, en lloc de la forma correcta admetre.
En una de les primeres pàgines del llibre, aquesta obra figura com “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la villa de Albalat dels Sorells con licencia eclesiástica”.
Textualment, Senyova.
En el DCVB, llegim que “mutualisme” és la “Doctrina que considera la dependència mutual com a condició del benestar individual i social” com també, per exemple, “Exercici de socors mutu”. Per tant, podem dir que mantenia prou de l’esperit de les confraries, tot i que estaven en un moment de canvi qualitatiu: l’entrada amb força del capitalisme, per a substituir el feudalisme i el sistema medieval, amb motiu de la revolució industrial.
La paraula castellana “montepío”, en valencià, equival a “mutualitat”. Aquesta mutualitat, herència del gremi medieval, com em digué Jordi Sacases (de la Parròquia de Santa Maria del Pi, el 24 d’abril del 2019, a través d’una conversa), ja no existeix des de fa uns quinze anys, és a dir, que hauria durat fins al segle XXI.
L’autor extrau aquesta informació a partir de la font “El Porvenir de la Mutualidad”, no. 194, p. 9, agost-setembre de 1929.